La trucada

Jo estava asseguda a la meva butaca preferida, aquella que està folrada de pell i és perfecte per submergir-te en els teus pensaments. Doncs, juts quan se’m van aclucar els ulls…

−Cling, cling!

I vaig pensar… Qui deu ser, ara mateix? En aquest moment, en el meu moment! Vaig obrir el telèfon en busca d’aquell empaitador de somnis. Era una convocatòria en el parc del centre del poble. Però hi havia un problema: no sabia qui havia sigut, era un missatge anònim!

Vaig decidir  anar a donar la cara, em vaig arreglar i vaig sortir. En arribar, em vaig trobar rodejada dels meus alumnes de classe! Vaig dignar-me a parlar amb tothom, inclòs amb la típica nena que se sent especial i es creu el centre de l’univers.

Una hora després que tots parléssim, i celebréssim (encara que no sabíem el què), la Sandra va pujar a l’escenari i va dir que tots estàvem allà reunits perquè coneguéssim la seva nova gossa, la “Quimi”. Era la bestiesa més grossa del món per la que m’havien convocat mai.

Però després d’empassar-me les paraules, vaig pensar que també podria, no, havia estat una gran oportunitat per entendre’m amb tothom, per conèixer més persones.