Sorpresa, que comenci la festa!

No sé ben bé què hi feia jo allà, però resultava ser que no era l’únic que havia rebut la invitació. Estàvem allà en Xavi, en Jaume i jo. Érem tan sols companys de classe, no m’atreviria a dir que érem amics. Potser per la manca de seguretat o per no saber què ens esperava, vam decidir anar-hi junts. Estàvem davant d’un edifici, gris, allunyat de la ciutat. Començava a fosquejar aquell dia, quan la porta es va obrir. Un fil de veu va preguntar-nos i nosaltres havíem de respondre amb la contrasenya. Allò donava mala espina, però ja era massa tard per fugir cames ajudeu-me.

Vam entrar amb els ulls coberts per una tela de terror i por, però la qüestió és que sí, vam entrar. Allà dins hi havia una vintena de persones més, entre elles, una dona que cridava l’atenció. Era alta i prima i la diferenciava de la resta la seva edat, ja que passava de la trentena, mentre que tots els altres no en teníem ni vint.

Quan tots ja érem a dins, l’home que en un principi ens havia obert la porta, la va tancar amb clar. Mentrestant, aquella dona va alçar la veu, demanava tranquil·litat a aquella massa de gent.

Les últimes paraules que vaig escoltar van ser: “Que comenci la festa!”

I, immediatament, algú va obrir foc darrere meu. En aquell moment vaig tirar-me al terra i amb els ulls tancats vaig veure la meva vida passar.