L’Agenda 2030 impulsada per les Nacions Unides apel·la a “no deixar ningú enrere” com a paradigma per apropar-se a un desenvolupament sostenible inclusiu i que posi la dignitat humana en el centre. Una part significativa dels objectius que planteja l’agenda s’orienten a la persona, a garantir que tothom tingui les mateixes oportunitats en termes educatius, de salut, d’habitatge o de treball digne. A que ningú quedi exclòs per motius de gènere, orientació sexual, ètnia, procedència o per patir dependències.

En aquest context, existeix un consens en que l’aposta per no deixar a ningú enrere no serà possible sense comptar amb el compromís de les ciutats, els ciutadans i els actors que operen en elles —governs, societat civil, sector privat, universitats, etc.—. Les ciutats han de jugar un rol clau en la mesura que són alhora espai de vida, de convivència i d’oportunitats; i el lloc físic on es construeixen els murs en els que es materialitzen les exclusions i les desigualtats.

La ciutat és escenari d’exclusions que adopten formes i configuracions diverses. Exclusions derivades de l’expulsió dels sistemes de producció i del mercat de treball, de l‘impacte de l’economia especulativa, del rebuig al diferent o de les construccions socials que han regit durant segles les nostres societats. Es tracta d’exclusions que prenen forma en la vida quotidiana i que incideixen directament en la qualitat de vida i en el benestar dels sectors més vulnerables de la societat: els immigrants, les minories ètniques, les dones, els col·lectius LGTBI, la gent gran, els infants, els malalts o les persones amb diversitat funcional.

Però la ciutat també és i ha de ser espai de vida i de convivència quotidiana. L’espai en que les persones desenvolupen els seus projectes i aspiracions; el lloc on es relacionen, s’expressen i es comprometen, coresponsabilitzant-se en un esdevenir compartit. Ho fan gaudint de drets, reconeguts i universals, dels quals deriven, en un marc clar i compartit, obligacions. Drets que apel·len a que les persones puguin gaudir, en igualtat de condicions, d’una infància feliç i una vellesa digna; que puguin treballar; que expressin i gaudeixin de la seva diversitat; que tinguin accés a educació, cultura, salut, alimentació i habitatge de qualitat; que es puguin desplaçar lliurement, que gaudeixin d’espais verds, de lleure i que respirin un aire no contaminat. I tot, en un espai de  seguretat i protecció.

En els darrers anys, algunes ciutats s’han declarat com a “refugi” comprometent-se a donar recer i acollir a les persones desplaçades, ja sigui per conflictes o per necessitats econòmiques. Un refugi que pren la forma de polítiques públiques d’integració, de convivència i de respecte a la diversitat. També són moltes les ciutats que estan apostant per la cura com a eix vertebrador de les seves polítiques públiques. Una cura que té a veure amb garantir que tothom pugui gaudir de la vida en la seva expressió més quotidiana de benestar. Impulsen polítiques integrals en àmbits com l’atenció als col·lectius més vulnerables (gent gran, infants, immigrants, minories, etc.), la seguretat en l’espai públic, l’educació, la salut, el lleure i l’ocupació.

El debat s’orientarà a analitzar quins són els principals reptes de les ciutats en aquests àmbits i a veure quines respostes poden donar, tant els governs com la resta d’operadors econòmics i socials. Es posaran sobre la taula experiències concretes de polítiques públiques impulsades per ciutats en àmbits com la cura i el refugi; s’analitzaran les aliances creades per treballar amb els sectors més vulnerables; es debatrà sobre límits, obstacles, eines i recursos. Tot, des d’una perspectiva crítica i amb voluntat a construir propostes des de la ciutat i per a la ciutat.