1.

 

Plovia. Semblava una d’aquelles tardes perfectes per filmar una escena dramàtica en la que el protagonista mira per la finestra i està plovent mentre sona, de fons, un piano trist i solitari.

 

A les 17:00 va venir la senyora Moore, tal i com havíem acordat. En entrar a l’oficina va seure lentament a la cadira situada davant de la meva taula i va dir amb un posat despreocupat:

-I bé? Què ha descobert? -no va fer falta que em digués de què es tractava, jo ho tenia més que clar.

-Efectivament, el seu marit l’enganya- vaig confirmar insensiblement.

-Ho sabia! Però… precisament per això no m’importa -va afirmar descaradament.

Feia setmanes que la senyora Moore m’havia encarregat la missió d’investigar el seu marit per tal de descobrir un possible engany amb una assistenta de dentista. La veritat es que va ser molt fàcil. Vaig haver de seguir-lo fins a la clínica dental les set vegades que hi va assistir en una setmana per fer-me una idea del que passava.

 

La senyora Moore i jo vam observar, gairebé a la vegada, la fotografia que hi havia emmarcada damunt de la meva taula.

-És la seva dona? -va preguntar després de refer-se de la notícia anterior.

-Bé, ho era. -es va crear un silenci incòmode– Avui fa 20 anys que va morir de part juntament amb el meu fill -vaig afegir al cap d’uns llargs segons.

Es va il·luminar el cel a causa d’un llampec acompanyat d’un tro sorollós. Semblava fet expressament.

 

º º º

Estava a punt de marxar de l’oficina quan va sonar el fix. Aquell timbre infernal va ressonar dins del meu cervell com ho havia fet totes les altres vegades. Vaig plantejar-me la idea de no respondre, però això hauria estat un gran error.

La veu que va sonar per l’altaveu era la d’un noi relativament jove. Vam tenir una conversa d’allò més breu:

-Agència Miller d’Investigacions Privades. En què el puc ajudar?

Vaig dir la frase predeterminada (així la vaig anomenar) només per formalitat, ja que tenia unes ganes terribles d’arribar a casa i estirar-me al llit per veure sèries detectivesques (que, des del meu punt de vista, són molt irreals).

-Senyor Miller? Bon dia, miri…

-Primer: són les set de la tarda. I segon: no és massa maco el dia d’avui.-em vaig imaginar que amb aquesta interrupció el jove captaria que no estava d’humor.

-Sí, té raó senyor Miller. Sóc l’Ezra Nigthingale -va dir el jove insistent- Si no està massa ocupat voldria parlar-li d’una informació que li podria interessar.

-Mira noi, si és una broma ja pots anar penjant -vaig deixar anar, enfadat.

-No és cap broma -es va posar seriós de cop- És sobre el seu fill.

 

Aquella frase em va deixar estupefacte. Com podia saber-ho? Quina classe d’informació podia tenir? D’on l’havia obtingut? La curiositat em matava per dins, però abans de dir res havia d’assegurar-me que no m’estigués prenent el pèl.

 

-Tu, Arthur Ingle… -vaig equivocar-me expressament.

-Ezra Nigthingale, senyor.

-Sí, això. D’on has tret aquesta informació?

-No parlaré fins que ens trobem. -la insistència d’aquest noi m’estava cansant.

-On? Quan? Telluride és petita. Hi ha poc llocs on poder trobar-te amb un detectiu privat.

-Demà al bar «There»?

Merda, vaig pensar. A més a més és ric i hipster. Perfecte.

-D’acord, a les sis al «There».

-Perfecte. Allà ens veurem.

 

Genial. He passat de no fer res a quedar amb un desconegut que em vol parlar del fill que mai vaig tenir.

 

2.

 

Ens vam trobar al «There» a les sis de la tarda. Quan vaig arribar, hi havia força gent asseguda. Vaig haver d’endevinar quin dels 4 nois que seia al bar era l’Ezra. Els possibles Ezras eren: un efeminat tenyit de ros platí; un noi amb ulleres de cul de got que parlava per telèfon; un pèl-roig alt i robust que duia una camisa oberta ensenyant els pectorals, i un noi que duia unes ulleres de vidres foscos i els cabells recollits en un monyo. El que em va cridar l’atenció d’aquest últim va ser que estava llegint un dossier a la taula més apartada de l’entrada. Era ell.

-És vosté el senyor Miller? -va dir el cambrer. En cap moment havia considerat que fos ell el meu contacte.

-Jo mateix. Per?

-El noi del fons l’espera.

Ho havia endevinat o no?

-Porti’m un suc de taronja. -tampoc seria tant greu el que m’havia de dir com per què em quedés sense berenar…

Vaig acostar-me a la taula i el noi és va girar.

-Senyor Miller!

-Arthur, oi?

-Ezra senyor…

-Ja ho sé. Només et prenia el pèl.

-Ah! -després del riure forçat que va deixar anar, vaig seure al seu costat.

-I bé noi, què em vols explicar?

-Abans de res ha de saber una cosa -va dir el jove-. Sóc cleptòman. -ho va dir com si fos la cosa més normal del món. Vaig posar una cara que el va espantar- Tranquil·litzi’s, sóc cleptòman, no carterista.

A final aquest noi va aconseguir fer-me riure.

-Els cas és que ahir va néixer el meu germà petit, en Will, -va treure el mòbil per ensenyar una fotografia de la cosa estranya que semblava un nadó- Com jo, va néixer al Telluride Medical Center.

-El mateix on vam anar amb la meva dona quan es va posar de part…

-Ho sé. Però això no s’acaba aquí. Vaig entrar d’amagat al magatzem on guarden tots els certificats de naixement. Vaig passejar una estona per la sala intentant trobar-ne algun d’interessant. Vaig veure aquest dins d’un calaix tancat.

Va passar la primera plana del dossier, on apareixia una fitxa tècnica.

 

Nom: Miller, Andy

Data de naixement: –/–/—-

Lloc: Telluride Medical Center

 

Em vaig quedar parat. No podia ser! Constava que el meu fill havia nascut!

-El cas és que hi falten dades. Només hi ha el nom i el lloc. Sap què és el més curiós? Que el meu certificat no hi era. -no vaig fer massa cas d’aquest últim detall.

-Un moment. Com vas saber que era fill meu?

-A les notícies municipals en van parlar. Van parlar del part mortal de la dona del millor detectiu de la ciutat.

-És veritat…

He d’admetre que no vaig arribar a veure el titular. No en vaig ser capaç. Me’n van parlar, però.

 

Vaig quedar-me tant pensatiu que em vaig oblidar del suc de taronja. Al cap d’una estona l’Ezra va deixar anar:

-Vull ajudar-lo.

-Com? -no vaig acabar d’entendre’l.

-Aquí ha una moguda grossa, grossa.

-I?

-Doncs que ha d’investigar! És la cosa que sap fer millor vostè! VOSTÉ ÉS DETECTIU!

-Això ho tinc clar. Per què penses que necessito la teva ajuda?

-Doncs… perquè sí. -va insistir.

-Perdona?

-He decidit que l’ajudaré!

-No necessito cap mena d’ajuda.

-M’és totalment igual. Jo l’ajudaré.

-T’he dit que no!

-Crec que el seu fill està viu. N’he trobat proves! Jo, un noi completament desconegut i inexpert!

 

 

3.

 

Eren les vuit del matí. Va sonar el despertador que m’havien regalat pel meu aniversari. Vaig esforçar-me per no aixecar-me del meu càlid niu de descans. Però vaig ser-ne incapaç. Gairebé trenco el despertador del cop que li vaig ventar en tirar-lo daltabaix de la tauleta de nit.

Un cop dret, em vaig anar a preparar un cafè. Vaig seure al sofà i vaig encendre la televisió. Mor David Bowie. Mor Carrie Fisher. Mor Alan Rickman. L’apago. Massa desgràcies.

Va sonar el meu mòbil. No vaig poder evitar cantar el Mambo number 5 que sonava cada cop que algú em trucava.

-Andrew Miller. En què el puc ajudar?

-Senyor Miller, sóc jo, l’Ezra.

Mare de Déu. Vaig recordar tot el que havia passat el dia anterior.

-Ah, hola Ezra. Què vols?

-No se’n recorda?

-De què?

-Del que vam parlar ahir.

-Sí, em volies ajudar en el cas i et vaig dir que no t’ho permetria.

-Sí… i no. Vam acordar que l’ajudaria de totes maneres.

Per favor, que no segueixi insistint, vaig desitjar.

-No. La investigació la duré a terme jo sol.

-Perfecte. Hem arribat a un acord.

No el vaig entendre.

-Ets conscient que t’he dit que no?

-Ok

Per fi ho ha entès!, vaig pensar.

– La investigació necessita un nom –va dir.

M’estava posant histèric.

-No! No necessita cap nom! I si el necessita, no és de la teva incumbència!

-Què et sembla… T.F.A.E.?

-T.F.A.E.? Trens i Funiculars Atrapats a l’Estació? -vaig bromejar molt enfadat.

-Trobar Fill amb l’Ajuda de l’Ezra. Bon nom, oi?

-Mira Arthur…

-Ezra.

-Escolta bé -si ell es feia el sord amb mi, jo no seria menys-: Que jo sàpiga, l’Andy no és fill teu. Fins i tot no sé ni si és fill meu o si ha nascut. Per tant, no necessito ajuda de cap mena.

-Per favor, deixi’m ajudar-lo. No li fallaré, li ho prometo. A més, la meva ajuda, per poca que sigui, li anirà bé.

Tot i estar enfadat amb ell, tenia raó. Feia temps que buscava un ajudant, per dolent que fos.

-D’acord, però has de prometre que em faràs cas en tot el que et digui.

-Ho prometo.

-Perfecte. Ens veiem al Telluride Medical Center a les cinc de la tarda.

-Allà seré.

 

Vaig penjar i vaig deixar-me caure damunt del llit, desitjant no haver-me d’aixecar mai més.

 

 

Fins aquí arriba el diari de la investigació T.F.A.E. (Trobar Fill amb l’Ajuda de l’Ezra)

De moment….

 

 

 

ROC MORELLA