Article d’opinió de Jordi Mercader
Font: El Periódico. 7 de gener de 2010.
Acedeix a la notícia original clicant aquí

Confesso que sóc fumador. Disfruto d’un cigarret després de sopar a casa. No corro el risc, doncs, de ser delatat per cap guardià de la revolució. Recordo perfectament els pulmons del cadàver d’un fumador exposats en aquella escabrosa i didàctica exposició de cossos humans, crec que portats de la Xina. Des d’aquell dia, tinc una idea molt gràfica del perill del tabac i comparteixo la necessitat d’una acció pública preventiva. I, no obstant, m’angoixa tant la devastació interna del fum com el fonamentalisme de certs activistes, convertits en delators oficials al servei de la llei.

Els fumadors actius, els passius i els neutrals ens acostumarem a viure amb els beneficis i els inconvenients de la campanya antitabac. L’estadística oficial divulgarà, tan aviat com li sigui possible, els avanços de la batalla. I tots ho celebrarem. Però potser hem obert la porta a un nou vici social, menys perillós per a la salut i la factura sanitària, però més perniciós per a l’esperit.

Prohibir ha de ser un plaer tan genial com fumar. I delatar, una satisfacció sensual disfressada de deure cívic. Prohibir i delatar, dos verbs que no s’haurien de conjugar conjuntament i menys per llei. És clar que la causa és bona, però el sistema juga amb l’excés de zel, la punyeteria del veí i competidor o la lectura malentesa de manuals d’autoformació.

Durant un temps, la censura franquista va prohibir a Sara Montiel el seu Fumando espero, peça culminant d’El último cuplé. Ara algun radical podria considerar que la manxega eterna és una propagandista del delicte. Segurament exagero, com també deu ser infundada la meva por a veure com algun veterà fumador de la tercera edat sucumbeix al fred de la terrassa on estigui fent les últimes calades al cigarret. El que sí que és segura és la feinada que tindrà el servei de recollida de denúncies. Sembla mentida com ens agrada que els altres compleixin la llei.