Article d’opinió de Begoña del Pueyo.
Font: El Periódico. 21 de març de 2011.
Accedeix a la notícia original clicant aquí. 

• La Junta Internacional d’Estupefaents ens situa al capdavant d’Europa en el consum de cocaïna

Fa unes setmanes, la Junta Internacional de Fiscalització d’Estupefaents (JIFE) ens situava al capdavant d’Europa en el consum de cocaïna. Un podi tan deshonrós no s’hauria d’interpretar com un complet fracàs dels esforços que es fan per impedir que els nostres joves consumeixin drogues. No seria just per als milers de professionals que treballen com a assessors i terapeutes i que, malgrat cobrar sous mileuristes, realitzen la seva tasca amb tota la dedicació que els recursos econòmics els permeten.

Casualment, els mateixos dies en què l’organisme consultiu de l’ONU ens va posar en evidència, TVE recreava en un capítol de la sèrie Cuéntame el moment especialment dramàtic que els va tocar passar als primers pares que van viure l’addicció a l’heroïna en carn pròpia. La desorientació amb la qual Antonio Alcántara i Mercedes s’enfrontaven al compulsiu desig d’injectar-se de la seva filla gran, la seva autoinculpació, els perquès sense resposta i la recerca d’ajuda contra rellotge, ens permet reflexionar sobre el que hem perdut i el que hem guanyat en aquesta batalla amb tants fronts que sembla que no té final.

Llavors no hi havia experts en el tractament de drogues, es pal·liava amb voluntarisme i les administracions estaven tan sorpreses com els mateixos ciutadans. L’angoixa de les famílies és similar, però ara poden recórrer a una extensa xarxa de centres públics i oenagés disposats a recolzar-los en una situació tan difícil, amb tractaments professionalitzats i telèfons de consulta d’emergència. No s’ha acabat amb les llistes d’espera, provocades per la relaxació de l’Administració a l’hora de dotar de recursos un col·lectiu que ja no causa alarma social, però avui dia hi ha recursos per poder tractar addictes de 16 anys.

Mentre llegeixen aquestes línies, a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona s’està celebrant el 13è Simpòsium Internacional sobre el Tractament d’Abús de Substàncies, organitzat per la UB i l’Associació Projecte Home Catalunya. Representants d’universitats i organitzacions de tot Europa comparteixen els avanços en matèria d’addiccions i, sobretot, solucions a llarg termini, perquè quan ja hem entrat al segle XXI no podem somiar que les drogues desapareixeran. Fins i tot la Fundació d’Ajuda contra la Drogoaddicció, un històric de la prevenció basada en l’abstinència, al seu últim manifest reconeix que les drogues han arribat per quedar-se. Sense que això signifiqui tirar la tovallola, com més aviat ho assumim millor se’n podran pal·liar els efectes.

Les drogues addictives tenen en comú que, al principi, produeixen plaer, i aquest és un enorme atractiu per a les persones. Sempre que hi hagi alguna cosa susceptible de donar plaer es provarà, explica el psiquiatre José Pérez de los Cobos, cap de la unitat d’addiccions de l’Hospital de Sant Pau. Per això el que és verdaderament important és estudiar ben a fons els factors de protecció que tots tenim. El Pla Nacional sobre Drogues (PNSD) reconeix que només una quarta part de les persones que han provat la cocaïna de manera experimental n’han tornat a consumir alguna vegada l’últim any. Altres professionals treballen amb percentatges d’entre el 10% i el 15% dels joves que passen del consum per curiositat i perquè ho fan els amics a una addicció que necessita rebre tractament. En aquests casos, l’èxit de la teràpia encara té molt a veure amb la intervenció precoç.

Alguna cosa greu passa quan nens de 13 anys comencen a provar drogues, però els estem fent un trist favor quan polaritzem el problema en els pares i se’ls acusa de no saber transmetre valors. Un tema tan complex requereix assumir responsabilitats compartides, inclosos els mateixos joves i la seva capacitat de decisió. Si el 3,1% de la població, segons l’Observatori Europeu sobre Drogues, pren coca, gairebé un 97% no en prova. Això és important destacar-ho, per evitar el perill que el que no ho fa se senti estrany.

La coresponsabilitat afecta especialment el Govern. Fa molts anys que les drogues no figuren entre els problemes que més preocupen els espanyols, segons el baròmetre del CIS. No obstant, amb les xifres de consum actuals és inadmissible que, des que el 1993 el PNSD va arribar a tenir rang de Secretaria d’Estat amb Baltasar Garzón, aquest organisme hagi anat reduint el seu perfil cada vegada més. L’actual delegada, Nuria Espí, nomenada fa uns quants mesos per la ministra de Sanitat, no té experiència en el món de les drogues. L’honora haver-ho reconegut públicament i em consta que algunes oenagés estan encantades amb la seva actitud receptiva amb allò que elles li expliquen amb els seus anys d’experiència.

POT SER que la ministra Leire Pajín l’hagi encertat a l’hora de buscar algú de sensibilitat social per sobre de tot. Falta esperar que això es tradueixi en una injecció més gran de recursos i no, com està passant en altres sectors de la societat, que es derivi a les oenagés la responsabilitat del problema per les retallades de les administracions.