En Jaume Funes reflexiona sobre un tema que a nosaltres se’ns presenta sovint. I què fer davant de la ininputabilitat? Doncs poca cosa diferent, perquè no els considerarem menros, sino adolescents.

De fet, arran del cas Joan Fuster, Ramoneda escrivia fa dies també al mateix diari: ‘Alguns dels eterns partidaris de la mà dura voldran tornar a discutir si cal rebaixar encara més l’edat de la responsabilitat penal. Un debat totalment fora de lloc, només explicable pel furor punitiu que propaguen els polítics que utilitzen el discurs de la por com a estratègia de submissió. Quan tenen lloc fets com el del barri de Navas hi ha una certa tendència a deshumanitzar els autors. Com si volguéssim creure que no són dels nostres. Hi ha un crim i hi ha una persona, un noi, tot just entrant a l’adolescència, que l’ha comès. Malalt o no, és un humà com nosaltres, en procés de socialització. L’obligació del seu entorn i de les institucions és fer el que calgui per reconstruir la vida d’aquesta persona, per fer-la viable, sense que el seu crim quedi com un estigma que el condemni per sempre a la marginalitat i a l’exclusió. Segur que és un esforç que requereix moltes dosis de la bondat de què parlava Grossman: la generositat de reconèixer l’altre malgrat tot. Després del moment àlgid de la informació, segur que anirà bé el silenci, sempre que serveixi per protegir i no per abandonar aquest nen que s’ha de poder fer gran’.

No existeix la ‘minoria educativa’

• Article de Jaume Fune (ARA). 20 de juny de 2015.
• Accedeix a la font original clicant aquí.

Els primers dies de juny, just quan el Barça ho guanyava tot, uns adolescents agredien una persona sense sostre en un barri de la capital. Enmig d’informacions gairebé més de jutjat de guàrdia que el mateix fet que relataven, els periodistes deixaven anar la “preocupació” perquè dos dels implicats fossin inimputables. Encara no tenien 14 anys. Feia un mes de la mort escolar en què el noi causant tampoc arribava a aquesta edat i encara no havien desaparegut els laments per no poder posar en marxa la maquinària penal. Altre cop la inimputabilitat!

És ben curiosa la fixació d’una part de la societat per identificar responsabilitat amb sanció penal. Per a ells, sempre que un adolescent està implicat en un fet greu ha d’arribar el càstig de la mà d’un jutge. S’oblida amb facilitat que l’edat establerta perquè entri en escena l’aparell judicial ha de ser tan tardana com sigui possible (és una dada que mesura la capacitat d’espera d’una societat), ja que sempre genera més danys que beneficis. Simplement: el món penal no pinta res en els primers temps de la vida. Alhora, s’oblida que estem obligats a donar respostes que ajudin el noi o la noia a responsabilitzar-se de la seva conducta. Respostes que, d’acord amb el moment que viuen, els serveixin per pensar en ells mateixos i descobrir els efectes de les seves accions en unes altres persones.

Formes d’educar

Els dotze, tretze, catorze anys són de descobriment, immersió, construcció inicial de l’adolescència. El debat no és sobre quan els podem tancar sinó sobre quines són les formes d’educar que, a casa, a l’escola, als recursos juvenils, als esports o al carrer, garantim, o posem en marxa si no existeixen, perquè cap adolescent senti que està sol al món o pensi que tot el món passa per ell.

No existeix la minoria educativa. Tots els nois i noies tenen dret a rebre respostes que els ajudin a esdevenir responsables. Agredir una persona que viu al carrer el primer que ens indica és que alguns ciutadans no la consideren persona i que destruir-la serveix per divertir-se i sentir-se important. Destruir quan no se suporta el dolor vital ens recorda que alguns no tenen lloc on ser escoltats, que poden esdevenir alienats si no poden ser responsables. Celebrar victòries armant-la ens recorda que això del futbol, també en clau educativa, és més que un club. Per què sempre que no podem amb els adolescents cerquem un jutge?