Aquest dissabte en Jaume Funes escrivia un breu i contundent relat al Diari Ara sobre el consum de drogues. Acabava l’escrit amb una pregunta oberta: per què som incapaços de tenir un discurs humà, raonable i educatiu sobre les drogues?

Ha passat temps del drama de la heroïna i dóna la sensació que seguim llegint la situació actual amb les ulleres de llavors. Actualment el panorama és diferent al d’anys enrere. Així com les noves formes d’exclusió i inclusió social. Ens recorden les enquestes (que sovint s’utilitzen per criminalitzar), i també molts professionals (que treballen diàriament amb adolescents i joves des del seu dia a dia, al carrer, a la xarxa …) que tenim una generació de xavals -en comparació dels seus precedents- bastant tranquils, conscients i responsables pel que a drogues es refereix. Sense desmarcar-nos que coneixem subgrups que realitzen consum intensos i susceptibles de ser treballats. Analitzant amb una mica de detall els últims estudis Estudes ens indiquen que entre els estudiants es registra una caiguda del consum a partir de 2004 per a tots els indicadors temporals. S’observa un lleuger descens de la continuïtat en el consum (nombre de persones que han provat la substància alguna vegada a la vida i han continuat el seu consum en l’últim any i en els últims 30 dies). Així doncs tenim, d’una banda, uns nois i noies relativament tranquils pel que fa a la seva relació amb el cànnabis, i un posterior discurs que manté l’alarma -que no alerta- sobre aquest. El conseqüent discurs preventiu i d’atenció difícilment respon a aquestes necessitats més evidents. Tenim dificultats per respondre a algunes preguntes: com fer que aquelles persones a les que ens dirigim ens escoltin, o que els resultem útils? Com passar de grans campanyes a missatges clars, propers i que generin responsabilitat? Com establir mecanismes de seguretat cap a pràctiques problemàtiques? Com fer de la prevenció una suma d’informació, coneixement, experiència i utilitat? Com evitar que el model de ‘la informació objectiva i de caràcter científic’ sigui el dogma dominant?

Ens atrevim a identificar un món, el de les drogues, delimitat per tres ‘fronteres’: socio-cultural, històrica i disciplinària (1). La primera és la que ha tancat les experiències del pensament en una única forma d’entendre-les. De drogues n’hi ha moltes, i de consums, també. La segona frontera és històrica. I ens remetem al que dèiem de l’època opiàcia. El problema és que també ha volgut construir el seu propi final, i ara no sabem com sortir-nos de l’atzucac. L’última frontera és la disciplinària: hem acabat classificant, entre les disciplines científiques, diferents discursos que, per no voler entendre’ls globalment, acaben per simplificar la qüestió.

D’aquesta bibliografia que diu en Funes diríem que poquet s’ha avançat en els últims anys. Aquest dijous passat participàvem en unes jornades sobre el consum de cànnabis. I precisament observàvem com sovint ens encallem -tots i totes- en els efectes propis de la prohibició. I les seves conseqüències. Ens costa trobar arguments més enllà de la destrucció del discurs de l’altre. Afortunadament, apareixen treballs com els de l’amic David Pere Martínez Oró. En David, en la seva tesi ‘Sense passar-se de la ratlla’ (Bellaterra, 2015) analitza la ‘normalització’ del consum de drogues, des d’una vessant sociocultural. La seva aportació gira al voltant de l’anàlisi sobre com el prohibiocionisme ha begut de les fonts de les disciplines mèdiques i ciències jurídiques per‘reproduir-se i mantenir els seus interessos político-morals’ (pp. 178) alhora que com determinants propis de la Societat de Consum han modificat també les pròpies pautes delsconsumidors. Els elements que faciliten, segons l’autor, la normalització han estat: ladisminució de l’alarma, la difusió dels consums, la major accessibilitat a les substàncies, la desvinculació als consums de la marginalitat i unes conseqüències menys problemàtiques pels consumidors en comparació amb els consums d’heroïna. Alhora, el descens de les prevalences ve condicionat per tres elements: ‘La menor utilització dels consums com a pràctica pera transgredir, la pèrdua del valor simbòlic dels consums com a ritual de pas i les drogues han deixat de pertànyer exclusivament a la condició juvenil’ (Martínez, pp. 182). Aquest procés de normalització modifica les pautes dels propis consumidors, però es mantenen les respostes d’atenció (el model abstenicionista –o lliure de drogues- com a paradigma únic de respost a institucional davant dels adolescents).