• Protocol per citar aquest article: Bernabeu, Jordi. ‘L’educació social. També digital’. Quaderns d’Educació Social. Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya.  Número 19. Novembre de 2017. Pàgines 106-111.
• Accedeix al pdf clicant aquí.

Ja fa uns anys que des de l’Educació Social vam començar a debatre sobre l’arribada de l’internet social i relacional (allò que hem anomenat el 2.0), iniciant espais de reflexió al voltant de l’impacte d’aquesta nova dimensió. Si bé és cert que en molts àmbits professionals (l’empresarial o el publicitari) ningú qüestiona el seu ús, aquesta discussió en l’entorn de l’acció socioeducativa esdevé més complexa: una confrontació entre posicions resistencialistes (que no sols crítiques) i d’altres més proactives (que no acrítiques), la manca de criteris ‘validats’ entre la professió, la facilitat amb que moltes institucions han fugit del debat, la recurrent referència a l’escletxa generacional, la manca de propostes sobre la qüestió en l’àmbit formatiu, una necessària desconnexió de les motxil·les de la feina, etc. Molts esforços de la professió s’han centrat en analitzar –i adaptar-se- als usos adolescents i joves, evidenciant la necessitat d’establir una mirada molt més àmplia i nova per a aquest context.

A propòsit d’aquests 20 anys de Quaderns, i de l’oportunitat que se’m brinda, s’exposen diferents qüestions a mode reflexió. Que permetin oferir elements per a un debat constructiu, crític i alhora integrador. Amb la finalitat d’incidir en dos riscos evitables. Primer: no constituir-se com oportunitats educatives que envellim amb discursos convervadors. Segon: si la digitalitat és un estat quasi imprescindible, no oblidar-se com pensar noves disponibilitats.

No es tracta d’un tema de dispositius d’adolescents i joves

Es tracta, entre d’altres, de fugir de la dicotomia món virtual-món real. Toca treballar dues realitats, complementàries, fusionades i que actuen com a vasos comunicants. La virtualitat esdevé real, i la realitat inherentment digital. Pel que ja no té sentit parlar en termes de ‘en la vida real’ les coses són diferents. Les xarxes socials no compleixen la seva funció quan es viuen aquestes dues realitats com a independents. De fet, aquesta conceptualització és una de les principals diferències entre persones adultes i adolescents i joves: una significació clarament relacional, amb un pes important pel que fa a l’imatge i on cada vegada més es dispersa la fínia línia vermella que separa connectabilitat amb disponibilitat. Es conformen noves dimensions (noves formes de coneixement), construint tendències i noves influències (de mercat, professionals, referencials, etc), esdevenint nous receptacles (de malestars, de gestió del temps, etc.), i noves fonts de relació, diversió i gestió de la qüotidinaitat (amb totes les seves derivades). És ben conegut en el nostre camp que tota novetat que recau en la adolescència esdevé una emergència adulta (Funes, 2016). Però és aplicable a altres col·lectius no especialment joves. És clar que en la seva construcció com a persones l’inevitable virtualitat compleix diferents funcions: existim (existeixo); participem (grupalment); ens informem (assabentar-se i descobrir); ens relacionem (interacciono); reconeixem (fem likes, entre d’altres possibilitats) i ens reconeixen (ens fan likes, validant-nos). Expliquem (narrem), esdevenim autors i som protagonistes (Sibilla, 2008).

Els reptes professionals? qüestionar-nos noves variables, repensar les que ja tenim –i es transformen- i valorar noves vulnerabilitats, així com aprofitar-ne les oportunitats. Molt més enllà d’aquest públic.

Sóc educadora o educador social. També digital.

Professionalment, hi ha dues premisses difícils de qüestionar. U: hem de ser-hi. Dos: construint els criteris d’aquestes presències. Són moltes les reflexions que es poden fer al voltant d’existir professionalment online. Això és: implicacions, efectes i variables educatives a treballar. Tot i que cal deixar clara una obvietat: no es un món que generi per se crisis educatives. En tot cas construeix noves fragilitats. Ens envaeixen noves i interessants qüestions: com esdevenim, digitalment, professionals de referència? Acudirien diferents les persones usuàries quan tenen un problema o necessiten la nostra figura professional si existíssim professionalment online? L’ascendència educativa (a qui tinc com a referent?) és clau en l’univers de la nostra professió. I, en aquest sentit, sembla que ens costa esdevenir professionals digitals d’usuaris connectats (Bernabeu i Plaza, 2015).

Pel que si del que parlem és d’acompanyar cal que les persones disposin de referents, també a la xarxa. És necessària un reflexió seriosa i acurada al voltant dels nous ‘estars’ professionals. Amb les discussions pertinents sobre les noves tensions que ens trobem. (1) Amb quins dispositius representa que he de particpar professionalment? Amb els meus propis o amb els facilitats per la institució? (2) On comença la meva vida personal i la meva vida professional, pel que fa a horaris, llocs de treball, etc? (3) Fins on sóc ciutadà o professional?

Trobem, en definitiva, noves grupalitats d’usos i interessos. Sense oblidar altres aspectes importants. Per una banda: en època d’hiperconnexió possiblement ens obligui a recuperar l’existència de ritmes pausats, complementaris i compatibles, donant pas a la desconnexió com a idea a promoure. Per l’altra: També començar a entrenar en nous criteris de resposta: “no sempre hi sóc”; “si puc, em va bé –i vull- contestaré”; “rebut”, “ja contestaré”; “ara et dic”; ‘no et connectis sol al carrer’ al ‘vine a l’espai així ens veiem’, del ‘estàs enganxat al watsapp’ a ‘què tal si un dia parlem? I a part m’escrius com estàs’, del ‘sempre tens ulls al telèfon’ a ‘tu millor que ningú saps que et distreu i que no’, del ‘no et deixo utilitzar el mòbil’ a ‘deixar-lo portar implica acceptar uns pactes’, del ‘no et deixis controlar’ a ‘estima’t i sàpigues què et fa mal i què no’, etc. Per últim, deixant clar: el whatsapp no ha de substituir el cara-a-cara. En tot cas, ha e servir-nos per saber dels nostres contactes, quedar amb ells, o establir depèn quines relacions. L’Instagram no ha de substituir a la plaça. Ha de servir-nos continuar converses que s’han donat allà, referenciar-les en clau d’imatge (no sempre de selfie), quedar per anar a la plaça, o saber que estan passant allà. A més d’altres llocs i informacions. També ens ‘afecta’ pel que fa al formalitat: treballarem al carrer complementant-nos amb un grup de WhatsApp, mentre circulen likes a Facebook de l’última oferta de feina que hem publicat des del Servei.

Algunes idees per a l’acció sòcioeducativa 

1. Parlem de connexions, d’espais de relació. No de dispositius mòbils. Que alhora ens obliga a repensar com promoure el sentit comunitari. Ens equivocaríem si entenem la xarxa per se com una comunitat només perquè les persones interactuen intercanviant opinions, continguts o d’altres informacions. Cal entendre la xarxa com quelcom més que una suma de perfils interconnectats. Pel que cal aprofundir en els usos complexos, pensant i repensant aspectes com identitat, comunitat i alteritat. Al mateix temps, i retornant a la complementarietat, no hi ha xarxa sense carrer ni carrer sense xarxa. Pel que esdevé, de nou, entendre que no es tracta de dues realitats paral·leles. I posats a tenir en compte la digitalitat, és evident que ens aporta oportunitats: millora la facilitiat per comunicar, esdevé un bon vehicle per canalitzar indignacions, i redueix la distànca amb el poder.

2. Les desigualtats socials també esdevenen digitals. Que el nivell sociocultural de la família té influència en els usos digitals, qüestió que ja començava a aparèixer a les recerques que es publicaven anys enrere: «En les famílies en què el pare i la mare tenen nivells educatius més alts, es redueix dràsticament el consum de televisió i, una mica menys, però encara significatiu, la proporció d’adolescents que fan ús quotidià del mòbil o la consola de joc.» (Marí-Klose i altres, 2008) . A l’estudi La sombra de la crisisdel Centre Reina Sofia hi alerten que, entre ara i el 2018, la situació socioeconòmica dels usuaris cada vegada explicarà millor les diferències en l’ús de les TIC. Passarem de l’escletxa digital per qüestió d’edat a l’escletxa digital per qüestions socioeconòmiques. Les diferències entre «els que materialment poden i els que no poden accedir a les TIC» s’aniran eixamplant, i això també comportarà diferències associades per treure’n el millor profit (Gentile et altres, 2013). L’informe L’escletxa digital a la ciutat de Barcelona (2016) explica diferents lògiques d’ús, accés i qualitat d’ús. Entre d’altres, com en un barri de la zona alta (on viu gent de classe alta) existeixen 30 punts de diferència –positius- en relació a barris de classe mitja-baixa. Tot plegat, quan cada vegada més se’ns recorda que l’èxit o fracàs escolar correlaciona directament amb les desigualtats.

Tindrà sentit, garantir l’accessibilitat a aquells entorns amb més dificultats: abocar més recursos a aquells contextos que més ho necessiten. Sense caure en la simplificació ‘a més màquines més problemàtiques associades’. Ja explicàvem com la dificultat no estava en la disposició o no d’ordinador, ni necessàriament en la quantitat hores connectat, sino que aquest ús no fos acompanyat, supervisat i utilitzat com a element de treball i producció. Per això proposem tres eixos d’anàlisi: 1/ dispositius ús (què es fa servir?); 2/ oportunitats accés (qui m’acompanya en el seu aprenentatge?); 3/ qualitat de l’ús (capacitat per elaborar usos complexos).

3. Les problemàtiques digitals. Tampoc caiguem en reduccionismes tals com ‘ser esclaus del mòbil’ o de ‘malaties socials’. Hem de poder explicar aquesta realitat canviant sense recorrer a l’explicació patològica. Per als què es passen, si en alguna cosa coincideix la comunitat científica internacional és en la necessitat d’entendre els problemes derivats de les tecnologies com a símptoma d’un problema de base i no causa d’aquest. És a dir: ens enganxem al mòbil o a les relacions onlineper suplir altres carències moltes vegades, novament, lligades al jo i a la qüestió social. Molts estudis observen com aquelles persones que acaben utilitzant les pantalles problemàticament correlacionen amb simptomatologia afectiva i ansiosa (Matalí et altres, 2014).Traduït col·loquialment: aspectes com estar trist, deprimit, sentir-se sol o posar-se molt nerviós davant el contacte social són els que acaben per determinar l’aparició o no de problemes.

Ara que es recorre sovint al concepte (ciber)assetjament sabem que moltes pràctiques amb final tràgic s’haurien pogut desenvolupar de manera diferent si haguessin existit persones amb capacitat d’intervenir en aquestes crisis. Per tot això, avancem tres propostes: 1/ potenciar la figura l’adult professional garantint uns criteris d’intervenció: confidencialitat, rapidesa i sentit comú (no tot cal que ho resolguin els professionals externs i/o especialistes); 2/ introduir els serveis especialitzats com a persones quotidianes en les vides adolescents, i en la comunitat educativa en general; 3/ remarcar en qualsevol acció preventiva que explicar certs problemes (discrecionalment i a gent adulta de confiança) pot ser una bona manera de resoldre’ls.

4. La visió crítica com a mode de reflexió permanent. La proposta és afrontar la revolució digital també des d’una perspectiva crítica. O com introduir l’ètica en un món que, tot i la lògica de la participació, és conduït per les estratègies de mercat. Esdevé una bona i bonica oportunitat per treballar aspectes lligats a la protecció de les nostres dades, drets i, per extensió, de la nostra privacitat. Per això cal treballar la xarxa com un entorn que ho sap tot i que no esborra. Que, sota excuses d’anàlisi de mercat o seguretat (de cop) d’estat, controla i monitoritza comportaments. Aspectes com identitat digital, exposició, intimitat, etc. esdevenen referències bàsiques de treball. Tant en un aspecte preventiu (‘compte amb el què penges’) com constructiu (‘una bona manera de garantir-ne una bona gestió és fer-ne un ús positiu’). Tot plegat en ple auge de la filosofia (emancipatòria?) Do it yourself, que com molt bé definineix Marina Garcés (2016), esdevé ‘el gran basar de la vivència empaquetada, programada i simulada’.

L’eduació social. També digital. Quaderns Educació Social. 19. Novembre de 2017. Jordi Bernabeu. by Jordi Bernabeu Farrús on Scribd

Referències bibliogràfiques:

• Bernabeu-Farrús, J.; Plaza, I. Adolescents, també a la xarxa. Reptes socioeducatius davant la generació 1×1. Granollers: Ajuntament de Granollers [Disponible: sobrepantalles.net/generacio1x1]
• Funes, J. (2016). Educar adolescents… Sense perdre la calma. Vic: Eumo.
• Garcés, M. (2016). Fora de classe. Barcelona: Arcadia.
• Gentile, A; Sanmartín, A; Hernández, A. L. (2013). La sombra de la crisis. La sociedad españona en el horizonte 2018. Madrid: FAD.
• Marí-Klose, P; Gómez, C.; Brullet C; Escapa, S. (2008) Temps de les Famílies. Barcelona: Deparatament d’Acció Social i Ciutadania, Generalitat de Catalunya.
• Matalí-Costa J, Serrano-Troncoso E, Pardo M, Villar F et al. (2014) Social Isolation and the “Sheltered” Profile in Adolescents with Internet Addiction. J Child Adolesc Behav 2:139. doi:10.4172/2375-4494.1000139
• Roca-Salvatella (2016). La brecha digital en la ciudad de Barcelona. Barcelona: Mobile World Congress. [Disponible: http://mobileworldcapital.com/escletxa-digital/download/escletxa-digital_cas.pdf]
• Sibilia, P. (2008). La intimidad como espectáculo. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica de Argentina.