Fa uns quants cursos escolars que ens demanen forces sessions per a famílies sobre l’ús de l’entorn digital per part d’infants, adolescents i joves. Us deixem dos documents recents que poden servir per a debatre.

Per una banda, la presentació que fem servir enguany:

Per altra, un article d’aquest gener d’en Jaume Funes a l’ARA. A gaudir de la seva lectura!

L’edat adequada i el perill dels canvis (ARA, 13 de gener de 2017)
Accedeix a la font original clicant aquí

Per festes sovint toca fer de psicòleg de saló i respondre -ja sigui al periodista que ha d’omplir pàgines suaus o al parent amb qui sopes i encara educa criatures- preguntes com ara l’edat adequada per regalar un mòbil. Com que les converses són relaxades, aparques la psicologia evolutiva i l’educació digital i segueixes de tertúlia. Tanmateix, comproves que davant de tota la complexitat tecnològica de la societat digital, el pensament dominant encara se sustenta en dues idees: la maduresa i la perillositat. En lloc d’entendre com és el món en què vivim immersos, tractem d’ajornar la relació “contaminant”, de fer esperar que estiguin madurs. En lloc de veure com es modifica l’educació, mirem de protegir davant del que és desconegut. Parlem dels perills dels aparells i no de com continuar educant enmig de la seva presència.

Quan les societats canvien acceleradament, el veritable risc no és que els canvis facin malbé els infants sinó que, en canviar, ens oblidem dels infants. Podem veure com són els grans oblidats, per exemple, en els canvis horaris, l’empobriment i les modificacions de les relacions familiars, les noves formes de convivència. A més, confonem la forma com s’educava abans amb la mateixa acció educativa, com si no es pogués fer de cap altra manera. Sabem, per exemple, que per créixer saludablement fan falta abraçades. Com que majoritàriament abraçava la mare i ara ha de treballar més per sobreviure, deixem l’infant sense tantes abraçades i, a sobre, en culpabilitzem la mare. No ens parem a descobrir noves formes de garantir-les.

Amb els aparells digitals passa el mateix. Són presents a totes les edats, però a cada edat poden tenir una funció, i el que hem de fer és garantir que no eliminen allò que és bàsic i que ajuden en la humanització. Una pantalla no és perillosa per entretenir sinó perquè permet al pare passar d’ocupar-se del fill. El joc simbòlic propi dels petits infants es pot desenvolupar virtualment. El perill serà que els privem d’exercir la creativitat també a la pantalla. No poden deixar de llegir perquè seria com renunciar a somiar, però necessitarem una pantalla diferent (la de llegir) o haurem d’alternar en la mateixa la lectura amb els jocs i les imatges. Com que són en un ecosistema canviant, el que cal és adaptar sistemàticament les formes per garantir el fons: tenir infància i educació.