Article de Jaume Funes
Font: Ara. 13 d’octubre de 2012.

Aquesta setmana part de la meva feina ha estat animar l’equip de professionals d’un centre de menors xocat pel suïcidi d’un dels seus adolescents. Impactats perquè una persona es tregui la vida. Bloquejats perquè amb 15 anys algú pensi a plegar de viure. Culpabilitzats en pensar que potser estava a les seves mans impedir-ho. He hagut de repetir-los que sempre resulta complicat donar raons per viure a qui ha arribat a la vivència íntima que la seva vida no té sortida ni sentit. Queda en l’aire sempre la pregunta de si les coses es podien haver fet d’una altra manera, no ja per impedir la seva mort sinó per aconseguir que tingués motius per viure. Els educadors no havien estat la causa directa de la seva desesperació, però ells i jo seguim interrogant-nos sobre si podríem haver-la descobert abans, haver intentat compensar-la. Darrere d’aquest adolescent no havia un greu trastorn mental. Acumulava una història de desamor i descontrol, plena de patiments i de fer patir els altres. Una vida, com moltes altres de la seva edat, sense esperances i amb desesperacions. No havia fet res especialment greu, però la incapacitat del seu entorn per contenir-lo i ajudar-lo a tenir raons i capacitats per controlar-se l’havien portat al lloc on potser mai hauria d’haver anat: un centre tancat de la justícia juvenil.

Conseqüències

El problema és que el sistema penal, aquest al qual encarreguem que ens tregui de la visió els problemes i les persones que molesten, no s’interroga sobre els danys que infligeix, no pensa en el seu impacte sobre històries concretes, no vol buscar respostes diferenciades per a cada situació. Demanem que els tanquin però no volem veure que això vol dir, per exemple, dormir sols, sota clau, en una cel·la de presidi. Mentrestant, els professionals es troben intentant posar dosis diàries d’humanitat a un sistema inhumà i, alhora, no sentir-se part de l’engranatge que tritura.

Aquest drama no és una anècdota, un episodi singular. Existeixen suficients adolescents atrapats en el malestar i en vides sense sentit per pensar com podem ajudar-los sensatament. Viuen i generen situacions de descontrol que per molt que ens afectin no podem delegar en la justícia i obviar que tancar-los agreuja les seves dificultats. Aquest noi tenia una mare que no ho podia fer sola, però no està previst com ajudar-la, com no fos retirar del seu entorn el fill.