El passat 7 de novembre, vam desenvolupar la tercera sessió del Seminari Univers 2.0 a Roca Umbert. Vam comptar amb la presència de l’amic Josep Matalí, Coordinador de la Unitat de Conductes Addictives del Servei de Psiquiatria i Psicologia Infantil i Juvenil del Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona. La idea d’aquesta sessió va estar reflexionar sobre les principals problemàtiques que podem trobar-nos des dels centres d’ensenyament o als serveis especialitzats en relació a l´ús, mal ús i abús de les noves tecnologies i també sobre com detectar-ho. El tarannà de la sessió va tenir un important component crític, que posava la mirada en no generalitzar i atendre cada situació a nivell específic. Alhora que un dels principals riscs amb el que es pot trobar un adolescent en relació a les TIC és la desigualtat produïda per l’escletxa socio-cultural que produeix el no tenir-ne un accés de qualitat.

Entrant en matèria, el primer que vam parlar i cal tenir en compte és que les següents línies poden estar ‘condicionades’ per la situació professional del ponent, doncs treballa amb població que acudeix als serveis especialitzats per resoldre situacions complicades, i no amb població general.

Les tecnologies s’han implementat a les nostres vides, i ara per ara són una font d’expressió i construcció de benestars i malestars. Generen oportunitats però alhora incrementen fragilitats i vulnerabilitats. Igual que anys enrere construíem e interpretàvem les realitats i riscos adolescents amb paràmetres relacionats amb drogues, situació acadèmica i/o laboral, i projecte de vida, actualment, hem d’afegir la complexitat que resulta viure adscrits a un món tecnològic i en plena connectivitat. De fet, tal és l’impacte d’aquesta nova variable, que alguns estudis suggereixen que passem el 90% del dia amb el mòbil a menys d’un metre de nosaltres mateixos. Altres investigacions afirmen que consultem el mòbil unes 150 vegades de mitjana o que estem connectats 5 hores al dia. És important tenir en compte que aquestes dades no fan referència a persones amb problemes de dependència o sobre ús de dispositius 2.0 sinó a població general: la veïna del tercer; el professor de 1^r d’ESO, la noia de l’esplai Guai o el nano tímid de la UEC.

Amb tot, abans de construir el sentit que assignem a addicció, tinguem en compte que el món ha canviat molt ràpid i ara la normalitat no és la mateixa que fa 20 anys, 8 o 2. Un altre exemple claríssim d’això mateix el trobem amb la prevalença internacional de casos diagnosticats com addicció a internet. Trobem que la prevalença varia d’entre un 1’5% fins al 8’2% de mitjana segons els països. Mentre la mitjana de diagnòstics d’addicció a internet dels estudiants britànics es trobava al 2010 sobre el 18%, a Alemanya el percentatge era aproximadament d’un 3%. Són els britànics més addictes que els alemanys, o és una qüestió també cultural, dialògica i negociada aquesta percepció?

Per tant, tinguem en compte que qui mira té molt a dir. El que entenguem des d’una concepció adulta i tècnica que és una patologia, concretament en aquest cas, l’addicció, variarà, i molt, el diagnòstic que fem, i per tant, el seguiment e intervenció que durem a terme.

En aquest sentit, i tenint en compte que estem parlant de situacions que poden causar gran malestar a qui les pateix, Cao al 2007 feia una proposta de factors de risc que cal tenir en compte especialment quan parlem d’adolescents. (1) A major joventut més risc de generar sobreutilització, (2) inestabilitat afectiva, (3) baixa autoestima, (4) personalitat amb tendència a la inseguretat o la timidesa, (5) presència d’algun dèficit en l’entorn familiar, especialment baixa supervisió i desconeixement de l’entorn tecnològic per la família i finalment, (6) i segurament, la més important: la soledat. En aquest sentit, i segons el ponent, cal distingir entre dos tipus de soledats: l’emocional i la social. La primera fa referència a l’absència de relacions socials íntimes i de qualitat i la segona, a la manca numèrica d’amics. Segons les evidències científiques, les persones que utilitzen molt internet disposen de pocs relacions socials significatives, especialment en l’entorn presencial, però en canvi, cultiven diverses relacions a les xarxes i tenen la sensació de pertànyer a una comunitat.

Ara bé, no caiem en el parany de creure que les relacions on-line són nocives en si mateixes, al contrari, en casos de persones molt tímides i amb certa desconnexió social, el fet que parlin, juguin i es relacionin amb altres, encara que sigui a través d’una pantalla, pot disminuir el seu malestar. Així mateix, eliminar aquestes interaccions pot ser més problemàtic que l’assumpte de fons.

No tots els conflictes que trobem en l’univers 2.0 estan relacionats amb el sobre ús, hi ha altres situacions a les que ens podríem haver d’enfrontar. Cyberbulling, sexting, grooming o aïllament. Noves paraules per descriure velles problemàtiques relacionades amb interaccions desiguals i opressores entre persones. Assetjament, bulling, masclisme i control entre parelles o ex-parelles.

Per tot això, la intervenció que fem ha d’adequar-se a cada persona. Sovint, posem el punt de mira sobre l’excés o el mal ús de les TIC, i tractem aquesta situació com un problema, una patologia en si mateixa. Si bé, en la majoria d’ocasions aquesta realitat no és altra cosa que un símptoma de situacions majors. Per tant, cal aproximar-nos a buscar quina pot ser la causa de fons. Sinó només estarem pintant la façana d’un edifici que, en realitat, té uns fonaments que cal reparar. Segons en Josep Matalí, en la majoria de casos existeix de fons una patologia de l’esfera relacional que potencia la reclusió de l’adolescent.

En aquest sentit, cal que ens plantegem que l’abstinència a internet no té perquè ser la millor opció. Cal delimitar què és el que restringirem i en quina mesura. Alhora, cal treballar amb la família i resignificar la situació. També amb l’escola i els docents, el sistema educatiu és un element central per detectar, atendre i educar en ús de tecnologies, relacions socials i benestar, cares, al cap i a la fi, de la mateixa moneda. Així doncs, és imprescindible fer una òptima coordinació comunitària entre família, salut, escola i justícia a fi de vetllar per les necessitats dels adolescents. La salut no és quelcom que podem trobar entre metges i hospitals, sinó que es holística i es construeix en totes les esferes socials.

Per anar acabant, en el debat posterior a la ponència, es va posar sobre la taula la dificultat que resideix en significar on acaba «l’adolescent normal i comença «l’adolescent problemàtic». Aquesta és una expressió molt relativa, inespecífica i estigmatitzant. Cal parar cura a no psiquiatritzar tota conducta. La definició d’allò problemàtic està subjecta a allò que molesta, especialment, als adults.

També vam dialogar què cal fer a l’aula davant de conflictes, com ara el sexting. La conclusió va ser que s’ha de prevenir la seva aparició a traves de l’acompanyament socioeducatiu, gestionar el conflicte quan aparegui a través de tutories i aprofitar-lo per treballar amb el grup, i evidentment fer una bona coordinació entre serveis i recursos perquè quan arribi, si cal, als serveis especialitzats no sigui massa tard.

L’última qüestió que preocupava durant el debat va estar l’etern dilema sobre l’ús de mòbils a l’aula, és a dir, si es pot permetre el lliure-campisme entre els adolescents del dispositiu. Malgrat no va haver-hi consens, es va reflexionar sobre que calia tenir en compte l’edat dels alumnes. A major edat, major llibertat ja que estan més preparats per autoregular-se millor, lligat a la maduresa, la capacitat d’abstracció, la responsabilitat i el respecte. Si bé, els i les professores reconeixen que actualment l’ús, amb moderació, dels mòbils a les aules no està produint problemes majors, només casos excepcionals. Tot i així s’ha d’aprendre a que no tot passi pel mòbil.

Finalment, la Gemma Altell, incorporant perspectiva de gènere, ens va recordar que sovint pensem en un model masculí i masculinitzat quan intentem aproximar-nos o definir l’usuari d’internet. Els jocs de rol a l’estil MMORPG normalment són utilitzats pers nois, però no hem d’invisibilitzar la realitat de les noies, que malgrat en general no acostumen a jugar en excés on-line sí que dediquen grans quantitats de temps a parlar i relacionar-se.

Fins aquí la crònica de la tercera sessió, properament publicarem les següents. Podeu veure les presentació a continuació. Seguim!

Per descarregar el resum executiu de la sessió en pdf feu click aquí