• Article de David Fernández. Font: ARA. 28 de febrer de 2016
• Accedeix a la font original clicant aquí 

“Maleïdes les guerres i qui les va fer” Anònim

Ara que clou el Mobile, provem de hackejar-lo una mica. L’altra cara de la lluna, dialèctica de contraris i complementarietat no encaixable, des de les altres mirades i algunes reflexions (im)pertinents. Coses que fan pensar i solcar dubtes dins la realitat més real que no pas virtual. En interrogants nus i inquietuds crues.

U. La devastadora guerra del coltan i l’ omertà respecte a la implicació criminal de la indústria de la telefonia. Blood in your mobile : cinc milions de morts al Congo i 200.000 violacions sexuals des de 1994, i treball infantil a dojo a les mines. Que la realitat no t’espatlli el MWC. Silenci, diners.

Dos. Passar-se la sobirania del país per l’arc del triomf, atès que des del 2013 el Parlament reclama l’obertura d’un espai de debat dins del MWC que abordi aquestes responsabilitats i tot és, encara, orella sorda i menyspreu arrogant. El mercat s’imposa i calla la democràcia: no destorbeu el negoci. La llei del silenci, altre cop. Business friendly.

Tres. Dels suïcidis a Shenzhen, de l’estrès del call center o de l’esclavitud moderna, mutis general. Precarietat extenuant en temps de guanys: 2.735 milions d’euros en beneficis nets per a Telefónica l’any 2015, campiona en subcontractacions d’escàndol a casa nostra. I també: quatre euros a l’hora a les treballadores de la neteja dels hotels, quan la vida mai té recanvi.

Quatre. Nostrat cinisme superb, també, en relació a la prostitució: els que s’esguerren tot l’any estigmatitzant el treball sexual a la ciutat miren cap a una altra banda, hipòcritament, quan aquest altre negoci proxeneta es dispara a l’ombra del MWC. En què quedem, va? Dens silenci espès, també.

Cinc. La tècnica mai és neutra i no queda clar si l’actual condició pantàllica a què ens conviden ens acabarà convertint en mutants digitals. La revolució tecnològica ja és aquí, però quin serà el preu? A Sant Cosme, al Prat, les iaies diuen que la conversa al pati de l’escala és el seu xat. Societat de la imatge, l’aparença i la infoesfera, els avisos fa temps que arriben (Fernández Durán,Tercera piel, Virus, 2010). El simulacre sepultarà la realitat, diria Baudrillard.

Sis. Doble ús poc visible, la tecnologia mòbil dispara en paral·lel el control social, el ciutadà de vidre, la monitorització a la carta, el malson d’Orwell, mal barrejada amb l’egosurfing narcisista digital. Per cert, de llistes negres de treballadors en les empreses auxiliars del MWC n’hi ha, senyories.

Set. Metàfora metropolitana-urbana de quin model per a quina ciutat. ¿La parctematització que socialitza inversions i privatitza guanys? En el debat sobre economia col·laborativa xoquen frontalment -Rifkin vs. Chul Han- dues tesis oposades: un nou model incipent cooperatiu o la reproducció bestial del capitalisme postmodern d’obsolescència programada. ¿Treball gratis en l’ocellet del diner? Caldrà esbrinar-ho, encara. Veurem. Però no pinta pas bé.

Vuit. La cantarella dels beneficis reportats a la ciutat és, això, pura cantarella, amb permís d’uns taxistes que també veuen, black vans, pirates al sector. Inversió pública, benefici privat: 100 milions d’euros públics es van comprometre el 2012 amb el MWC. Però, com amb la indústria del turisme, ¿on va a parar i com es redistribueix la riquesa finalment? Fins i tot, Enric Truñó, que sap del que parla, ho aclareix: el Mobile no hi és ni ha vingut per això.

Nou. Alarmant suspens de la cultura democràtica en relació al dret de vaga, que si s’ha dit molt per què es produeixen aturades aquests dies, també caldria preguntar-se per què alguns només negocien a la porta del MWC i se n’obliden la resta de l’any. Vagues a la ciutat de les vagues -i sí, la de la Canadenca també va deixar Barcelona sense llum, però es van conquerir les 8 hores- en una desmemòria que fa feredat i vergonya: estranya amnèsia selectiva que mitifica el passat per abolir el present i negar el futur.

Deu. Alternatives al monocultiu congressista i turístic n’hi ha, com n’hi ha a mòbils ètics diferents (Fairphone), software lliure i connexions alternatives (Eticom). No són pas les esperances convidades ni les apostes estrella. O canviem el món o el reproduïm, as usual. Enmig de l’escletxa digital global, perquè caldria no oblidar que tablets, 5G i hiperconnectivitat són exclusiva del 16% del món ric.

I, malgrat tot, cal dir-ho, mai com abans les altres veus s’han obert pas gràcies al moviment popular i el teixit associatiu, un terme força menys neutre que el de societat civil. Enguany Congrés de Sobirania Tecnològica impulsat per l’esquerra independentista, Mobile Social Congress dinamitzat pel Setem, la cursa de 800 quilòmetres del Correscales per denunciar la precarietat a Telefónica, la Federació d’ONG convidant les víctimes del Congo i unes quantes vages a la ciutat dels prodigis, les modes i els desastres.

En fons i forma, el MWC ens posa un mirall sobre el model urbà, sobre l’economia local i sobre nosaltres mateixos. “Pitjor seria que no hi fos”, etziba la versió del poder, en un discurs entre pervers i nefast de callar i acatar. Als pregoners postmoderns de la misèria en nom de la fam se’ls podria respondre que sí, que d’acord. Que si en restem les víctimes de la guerra, les condicions d’esclavitud precària, el cinisme amb la prostitució, el paper mullat del Parlament de Catalunya, el dret de vaga fuetejat, el tecnocontrol repressiu, la parctematització metropolitana que ens converteix en figurants de fira o la inversió pública que rebla els guanys privats, potser sí… que el Mobile llueix prou, és molt chic, ens projecta al món (en els nostres silencis còmplices) i deixa calerons. És a dir, que si restem muts, sords i cecs, tot és meravella. I tot resta immòbil.

“Qui no es mou no sent les cadenes”, escrivia Rosita Luxemburg. I el MWC té les seves. I ens recorda, a cop de gran esdeveniment, aquell altre Fòrum que havia de moure el món i només va moure diners, ciment, una placa tardana als afusellats del Camp de la Bota i un informe de la Sindicatura de Comptes farcit d’irregularitats amb tuf de corrupció. Temps al temps, que les modes sempre passen. En quedarà, altre cop, només la runa?