El passat dissabte en Jaume Funes escrivia una bona reflexió al Diari Ara a propòsit de la qüestió dels nois i nois que passen la seva adolescència i postadolescència ‘desocupats’ (pel que fa a feina i estudis). I ens en fem ressó perquè sovint, des del nostre lloc de treball, veiem com s’associa aquest tipus de situació amb el consum de drogues. Alguna cosa així com que el consum (bàsicament cànnabis) afavoreix processos d’abandonament dels estudis (altrament conegut com a fracàs escolar).

De fet, la preocupació al voltant de l’abandonament prematur dels estudis és significativament important en l’àmbit de l’educació, la intervenció social i en el marc de la salut. Les taxes d’abandonament escolar en el nostre país són rellevants. Moltes d’aquestes fan referència a les conseqüències en tot el que a veure amb els processos de transició al mercat treball a curt, mig i llarg termini. Però és ben cert que aquestes tenen impacte en molts altres àmbits de la vida de les persones (psicològic, relacions socials, salut, etc.). Quan s’aprofundeix en les causes es generen moltes hipòtesis i línies de treball. Ens importa especialment el que té a veure amb poblacions vulnerables social i econòmicament. Els mateixos informes PISA han posat de manifest l’impacte de les desigualtats socioeconòmiques i la composició social dels centres educatius sobre el rendiment acadèmic.

A l’Estat Espanyol, es situa en un de 21,9 % (Eurostat, 2014), 10 punts per sobre de la mitjana europea (11,2%) i dels objectius marcats per la Comissió Europea (10% el 2020; 15% per a Espanya). Es diu que l’alumne abandona prematurament els estudis (‘fracassa’, col·loquilament) quan no aconsegueix respondre a les aspiracions planejades, quan no han obtingut els resultats que s’esperava, i per tant, tampoc ha aconseguit els objectius establerts a la seva edat i el seu nivell. Si bé el pes del fracàs repercuteix bàsicament en l’alumnat, no només és responsabilitat seva. No es poden obviar: el centre escolar, el professorat, les condicions socials en què viu l’alumnat i el sistema educatiu.

Molts estudis vinculen consum de cànnabis amb desajustos en l’itinerari escolar. Fan referència bàsicament:

• El consum precoç i intens com a variables predictores de problemes escolars

• Pitjors resultats acadèmics: notes més baixes entre els consumidors

• Percepció negativa de l’institució educativa: menor satisfacció a l’escola, actituds negatives vers aquesta

• Disfunció escolar: major absentisme escolar

• Fracàs en les transicions i objectius educatius: major prevalença d’abandonament dels estudis bàsics o no accedir a estudis superiors

En breu passarem informació molt més detallada (pendent de publicació). Però si que volem apuntar que si bé és cert que tota aquesta literatura es basa en evidències científiques, obvia en la majoria de casos que l’abandonament prematur dels estudis esdevé un element d’origen  multicausal. I si bé no cal relativitzar el paper del propi consum, que òbviament té efectes sobre la cognició i l’aprenentatge, manquen estudis que analitzin la complexitat d’aquelles situacions en què nois i noies amb dificultats escolars i consum de cànnabis tenen també dificultats associades a desigualtats d’origen socioeconòmic, accés a oportunitats educatives, rol que ocupen en els centres educatius i percepció d’utilitat de les institucions educatives i referents adults. Pel que esdevenen elements cabdals aquells que tenen un origen en l’estructura social i la procedència i oportunitats de l’alumnat. Dit d’una altra manera: l’èxit o abandonament prematur dels estudis correlaciona directament amb les polítiques educatives, de promoció econòmica i laboral; amb les retallades socials i en l’àmbit de la salut; en la creació de guetos i la composició social dels centres educatius; els mecanismes d’atenció a la diversitat i a les dificultats a l’aula; les projeccions que els adults realitzen sobre els propis adolescents (siguin professionals, mares i pares, etc); la psiquiatrització del malestar –sobretot en temps de crisi-; la recurrent afirmació de la ‘situació a casa’ (‘desestructuració familiar’); i un llarg etcètera

En fi, ho volíem comentar…

*****************
El còctel: ‘out’, no, sense
Jaume Funes
Font: ARA. 24 de setembre de 2016.
Accedeix a l’article original clicant aquí

L’OCDE acaba de fer públic el seu informe anual Employement outlook 2016. En una part dels seus indicadors resumeix les condicions educatives i laborals dels nostres adolescents i joves. Quan em poso a escriure aquest article les autoritats estan capficades a demostrar que el nombre dels que no fan res en les edats més joves (això que defineixen amb la maleïda etiqueta dels ni-ni ) ha baixat gràcies a les seves actuacions. ¿Quants no fan res entre els 15 i els 20, un de cada tres o un de cada quatre? Com que en són molts i mal repartits, el debat estadístic, la simplificació de les causes i el cofoisme de les mesures estan fora de lloc. La veritable qüestió és descobrir com està format aquest univers, per què apareix i què té sentit que hi fem.

El conjunt de nois i noies que estan embarrancats, fora de les vies, en un llindar vital que no els estimula a fer cap pas endavant, té tres característiques significatives. En primer lloc, són persones que han acabat malament (existencialment i acadèmicament) el seu recorregut per l’escola. Estan out de les lògiques formals d’aprenentatge (les dades ens recorden que la meitat d’ells no tenen ni el títol de l’ESO). Les mesures per canviar-ho són òbvies: ocupar-se’n perquè no abandonin aviat la secundària odiant l’escola i sense cap desig d’aprendre més.

La segona característica és que no tenen la feina a la qual volien dedicar la seva vida després d’afirmar rotundament: “Jo no serveixo per estudiar”. No són ni-ni. Són no-no. No hi caps a l’escola, no busquis cap feina perquè no n’hi ha. No és que no facin res, és que no caben enlloc. Les respostes són en el territori de les feines que poden fer néixer la necessitat d’aprendre i les escoles de “segona oportunitat” en les quals poden començar a definir-se amb dos sís.

Finalment, són personatges sense present i sense futur. Cal tenir en compte que una gran majoria d’aquests joves viuen en llars pobres, en un entorn precari, on el més raonable és sobreviure pensant en el dia a dia. Les dades publicades ens recorden, per exemple, que un de cada tres d’aquests joves viu en una casa en la qual cap adult treballa. I cal tenir present que resulta complicat imaginar-se el futur de manera diferent d’allò que t’envolta habitualment. Reduir les injustícies sembla que ajudaria força un jove a plantejar-se modificar la seva situació vital i la dels altres.