Un article de l’amiga Gemma Altell (FSYC-UB) que ens fa reflexionar sobre un tema que ens interessa. En breu publicarem una entrevista que li hem fet sobre gènere:

• Font: El Periódico. 9 d’octubre de 2015.
• Accedeix a la font original clicant aquí

L’obligació legal de les adolescents de 16-17 anys embarassades d’informar els seus pares sobre la seva decisió d’avortar no significa un gest de protecció cap a elles sinó un plantejament ideològic en què sembla que ser mare no implica també una decisió transcendent

El dimecres 21 de setembre va entrar en vigor la reforma de la llei de l’avortament que modifica el règim de consentiment de les menors per a la interrupció voluntària de l’embaràs. A partir d’aquest moment els pares han d’autoritzar la realització d’un avortament en el cas de les noies de 16-17 anys. Una decisió polèmica que respon a motius ideològics i que contradiu les necessitats que tenen les adolescents embarassades.

Segons la investigació realitzada per ACAI, l’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció de l’Embaràs, el 2014 només un 3,6% de tots els avortaments practicats ho van ser en joves de 16-17 anys, i d’aquests únicament en el 12% dels casos les adolescents el van realitzar sense consentiment patern. Sobre el total dels avortaments practicats, això suposa el 0,44%. Amb aquestes dades, resulta inquietant pensar per què el Govern ha decidit canviar la regulació sobre un aspecte amb tan poc impacte en termes de xifres.

Per un altre costat, les raons que al·leguen en aquest estudi les noies per no comunicar als seus pares la seva decisió tenen a veure amb el desemparament familiar, famílies desestructurades, progenitors a la presó, patir violència al si de la família o risc de patir-ne, etcètera. Són, sens dubte, situacions que justifiquen no comunicar la decisió d’avortar i que apel·len a la maduresa i seny d’unes adolescents que tenen la certesa que defensar el seu propi criteri evitarà, molt probablement, conseqüències devastadores. Desgraciadament, no sempre aquesta posició és acceptada de bon grat quan són les dones les que la defensen.

Un altre element a tenir en compte en aquesta qüestió són les situacions de més vulnerabilitat per a embarassos adolescents. En aquest sentit, diferents estudis -entre ells el publicat per l’Organització Salut i Família, Impacte d’una reforma legal restrictiva de l’avortament a Espanya sobre la salut pública i els drets bàsics-constaten que aquests embarassos es concentren en els grups socials més vulnerables i desafavorits. Com més desavantatge socioeconòmic hi ha, menys recorren les adolescents a protecció anticonceptiva i menys motivació tenen per evitar quedar-se embarassades.

També d’aquí es desprèn la ideologia que subjau en aquesta mesura. Apel·lar al paper repressor dels pares presenta un model familiar autoritari que, evidentment, no té en compte la llibertat de decisió de la noia per elegir sobre la seva maternitat, i a més ens situa davant la paradoxa de considerar-la immadura per decidir avortar però totalment capaç per decidir portar a terme una maternitat a una edat adolescent.

¿Els pares i les mares no haurien de facilitar l’educació sexual dels seus fills i filles i, davant un eventual embaràs, participar de la reflexió madura (em refereixo en aquest cas a la maduresa dels pares) sobre les conseqüències de les dues opcions? ¿No hauríem de prioritzar el paper educatiu dels progenitors? ¿S’ha desmostrat alguna vegada que la repressió ha reduït alguna problemàtica social? ¿És la maternitat adolescent un camí d’oportunitats vitals per a una dona a aquesta edat? ¿Les dones joves que viuen situacions de vulnerabilitat social tenen dret a decidir les seves pròpies trajectòries vitals i des de l’acció social podem acompanyar-les en la superació dels obstacles? Són preguntes que fan més complexa la qüestió però que remeten a la realitat de la societat en què vivim i les necessitats que van emergint.

La vulneració dels drets sexuals i reproductius de les dones joves perjudica profundament la igualtat d’oportunitats real i efectiva entre dones i homes. Però també lesiona un aspecte tant o més estructural: la igualtat d’oportunitats independentment de l’origen socioeconòmic de les persones i les situacions de vulnerabilitat social que hagin viscut.