Fa pocs dies ha sortit aquesta publicació de la Univeristat Rovira Virgili en el que s’exposen els continguts presentats a Tarragona el 3 de juny de 2011 al XI Col·loqui REDAM d’Antropologia Mèdica. En aquella edició, el congrés tractava el tema ‘Jóvenes, desigualdades y salud’. I en ell exposàvem l’experiència i avaluació del Programa Mesures Alternatives per a adolescents sancionats per consum de cànnabis.

Una bonica experiència -i un privilegi-perquè vam poder-ho compartir amb amics com David Pere Martínez, Joan Pallarés, Pep Cura, etc. alhora que supervisats i coordinats pel mestre Oriol Romaní.

Aquí teniu l’enllaç a la publicació: http://issuu.com/publicacions-urv/docs/9788469598412?e=0/8748475

L’abstract: ‘Durant els últims anys han proliferat diferents i nombrosos projectes dirigits a adolescents i joves sancionats per consum de drogues. Aquest han sorgit amb la pretensió d’esdevenir educatius i/o reparadors. Si bé és cert que tots funcionen segons paràmetres de desenvolupament similars, la finalitat d’aquests projectes pot diferir pel que fa als seus objectius i la seva proposta de funcionament en funció de la comprensió que es faci de termes tals com prevenir, educar o reparar. En aquest article s’exposa la proposta teòrica, tècnica i metodològica del programa duta a terme per l’Ajuntament de Granollers durant els anys 2008-2010. I s’exposen diferents idees, reflexions i resultats a partir de la seva experiència.’

En qualsevol debat actual sobre una possible regulació del consum i tinença, sempre deixem fora la possibilitat que nois i noies consumeixin sota l’excusa de són ‘menors d’edat’, qüestió que no estaria de més debatre aportant respostes més desenvolupades. Esperar a ser major per consumir sempre serà una bona opció quan es donin raons que vagin més enllà d’una simple la regulació legal. Però el que és clar és que en el context professional, i pel que fa a adolescents, aquests projectes, si es desenvolupen amb uns criteris comuns, presenten més avantatges que no pas inconvenients. Almenys, perquè s’intenta que el fet no quedi només en una mesura punitiva, ja que la sanció econòmica, de facto i majoritàriament, repercuteix sobre els pares o tutors.

És un tema no exempt de polèmica. Els professionals que treballem amb persones amb problemes pel consum tenim qüestions més prioritàries d’atendre perquè simplement han estat multades. Segurament necessitaríem una reflexió prèvia sobre el sentit d’aquesta llei, i la seva aplicabilitat. Com també incidir en quins aspectes han de ser sancionables i quins no.

Algunes parts del text:

• ‘Educació i reparació són dos conceptes que tot i aparèixer sovint conjuntament, poden tenir significats oposats segons volguem entendre’ls. És una discussió conceptual present en diferents fòrums i cercles de treball al voltant de joves i adolescents. Cal deixar clar que no estem parlant de persones que han entrat en contacte amb la justícia juvenil. El fet causat és només una sanció administrativa. Però a vegades es tracta la temàtica segons paràmetres de funcionament similars. En cap moment la proposta que es presenta en aquesta comunicació té finalitats restauradores o retributives. Aquí no s’estan causant danys, pel que no parlem de penes alternatives, sinó de mesures educatives alternatives a la sanció imposada. En tot cas, s’infringeixen sancions que l’Administració regula com inadequades, i que utilitzem com a oportunitats per a l’acció educativa. No estem tractant el tema segons un model causal “tant fas, tant pagues”.
• Entenem que davant un adolescent sancionat per consum de drogues devem oferir respostes educatives, que tinguin per finalitat responsabilitzar al propi subjecte, conèixer quines necessitats té vers el tema de les drogues (o altres qüestions de la seva vida) alhora que acompanyar-lo en el seu procés de desenvolupament. I com més es tingui en compte la dimensió comunitària, millor (coneixerment i acompanyament a recursos, implicació al municipi, etc). Ens basem en les paraules de Jaume Funes (2005) quan ens recorda que “els adolescents i joves sempre tenen alguna important a dir, que la seva perspectiva no és la nostra, que les seves conductes sempre poden tenir altres interpretacions. Són propostes per a escoltar-los o propostes per a mediar i gestionar els conflictes que es produeixen en l’espai públic”. ‘

Deixem un breu decàleg-resum amb el que acabàvem la presentació:

1. Les mesures educatives alternatives són una oportunitat per poder treballar aspectes educatius i preventius des de la perspectiva de detecció precoç, de gestió de riscos i prevenció selectiva.
2. Esdevenen un mecanisme útil per apropar-nos a determinats col·lectius. I establir-nos com a referents.
3. Ens permeten treballar globalment i de forma coordinada amb altres agents comunitaris (els quals també escolten “nous” discursos sobre la reparació).
4. Per posar-les en marxa cal comptar amb el recolzament i implicació de polítics i tècncics de totes les institucions que intervenen en el projecte.
5. El projecte ha d’ésser emmarcat en una estratègia més àmplia (a nivell municipal o supramunicipal) de prevenció de drogues.
6. Ja que es tracta d’una estratègia de prevenció selectiva, cal dotar de contingut teòric i metodològic al projecte per fomentar una idea de la prevenció que vagi molt “més enllà” del paradigma clàssic de l’abstinència.
7. L’abordatge és essencialment educatiu, considerant cada cas de forma individual i creant un pla de treball personal.
8. Abans d’iniciar qualsevol acció d’implementació, es recomana realitzar un anàlisi de la situació de la población i dimensionar la realitat i el possible treball a realitzar.
9. Cal partir de professionals especialitzats (o coneixedor) en matèria de consum de drogues i intervenció amb joves i adolescents.
10. Aquests projectes són l’excusa perfecte per revisar comunitàriament què significar tot això d’educar… (i no reparar).