Sobre els usos adolescents de la xarxa: flexions i reflexions a propòsit d’Amanda Todd

Article publicat a social.cat
Jordi Bernabeu Farrús (@jordibernabeu)
19 de novembre de 2012
Accedeix a la font original clicant aquí.

Durant aquest mes d’octubre hem estat al cas de notícies sobre suicidis adolescents per fets relacionats amb la xarxa. Si inicialment ens alarmàvem amb el comiat d’Amanda Todd (15 anys) per YouTube[1], poques hores desapareixia un jove francés de 18 anys[2]; i uns dies més tard, una altra de 15, Felícia, triava el twitter per afirmar que havia decidit acabar amb la seva vida[3]. Tots tres manifestaven haver esset víctimes d’assetjaments mitjançant Facebook. Al voltant d’aquests tràgics successos s’han esdevingut tot un seguit de notícies i alertes sobre dels riscos d’internet. No es pretensió d’aquest text reflexionar sobre el perquè d’aquestes situacions de desesperació, ni perquè certes lògiques d’aillament són incapaçes d’afrontar depén quines situacions[4]. Tampoc d’esdevenir altaveu d’alarmes sobre els perills de la xarxa, que només ajuden a saturar les nostres angoixes adultes. Ens han de servir per reflexionar i estem obligats a fer-ne un anàlisi crític. Tot plegat passa per entendre que internet només ha estat el mitjà (i no el fi) perquè adults o joves sense escrúpuls hagin jugat amb el desconeixement, desconcert i desesperació d’altres persones. Pel que és convenient proposar un conjunt d’iees per a la reflexió.

D’entrada: tot el que s’entén per internet 2.0 -xarxes socials, bàsicament- ha esdevingut una revolució pel que fa a noves pràctiques de relació, comunicació, recerca i producció d’informació, alhora que gestió de la nostra identitat i quotidianitat. No podem reduir-ho només a canals o metodologies. Implica un marc molt més ampli -relacional, de coneixement, d’aprenentatge-. Aquest nou entorn ha vingut per quedar-s’hi. I aquesta arribada ha esset tan ràpida, i avança a un ritme de vertigen que sovint ens dificulta el poder parar-nos a reflexionar les seves formes d’ús. Tot i aquest caràcter novedós, probablement no s’està inventant tant: es redefineixen espais clàssics de relació, que no desapareixen ni són substituïts, sinó que s’extenen a l’òrbita digital (perfils, identitats, grups, espais de trobada, etc.). Adolescents i joves han esset, inicialment, el paradigma d’ús d’aquesta nova realitat, tot i que cada vegada més s’han universalitzat pel que fa a qualsevol grup d’edat i col·lectiu. En Jaume Funes avisava fa pocs dies que “per a la majoria dels adolescents actuals poques coses tenen sentit sense referència a ells. Són en la mesura que estan “en línia” i són en la mesura que són imatge. No hi ha identitat sense perfil de xarxa virtual. No hi ha sociabilitat sense interacció digital”[5].

En segon lloc, cal aclarir que el debat no està en l’eina. Sino en els usos. I la primera lectura sempre serà en clau positiva: esdevé un element de construcció per davant dels posibles problemes que puguin comportar en la gestió del nostre dia a dia o en la nostra professió. Com a treballadors en l’àmbit de l’atenció social se’ns obre tot un nou món d’intervenció. I és evident que es necessita una reflexió seriosa i un posicionament consensuat. Retrobem de nou -afortunadament- paraules tan nostrades com treball cooperatiu, participació, horitzontalitat, etc. En un rumb diferent al que probablement estem acostumats a treballar, amb els corresponents matisos a fer. Avançarem a mesura que experimentem i participem d’aquest entorn. I gairebé segur que, a diferència d’altres fenòmens que ens ha tocat abordar, no té sentit plantejar posicions resistencialistes, que no acrítiques. Ben al contrari: és ara quan es necessita una reflexió sobre la ètica a la xarxa. Estem obligats a repensar-ho tot (tot). Cal que ens qüestionem aspectes bàsics: com utilitzar-les per millorar la nostra pràctica professional? En el món virtual calen educadors? Cal utilitzar les mateixes eines/perfils com a professionals que com a ciutadans? Com emfatitzar i afavorir les bones pràctiques, que en són moltes? Quin discurs cal potenciar per evitar-ne usos problemàtics? I, en qualsevol cas, per aquells que plantejen una visió crítica, agafar-ne la part més reflexiva: quins seran els efectes de tanta hiperconnexió i hipervirtualitat? Com ajudar a construir comunitats a la xarxa? L’eficiència i l’immediatesa de la xarxa són contraproduents a mig-llarg termini? Una societat més ràpida i amb més proximitat però cada vegada més amb menys contacte físic?

I el tercer avís té una clara vocació preventiva (alhora que constructiva): com es tracten d’eines amb moltes potencialitats esclar que poden presentar-se usos problemàtics. Pel que necessitarem d’un discurs preventiu i formatiu al voltant. Ens interessa centrar-nos en tot el que té a veure amb afavorir usos responsables, potenciar usuaris autònoms i crítics, al mateix temps que establir els mecanismes bàsics de prevenció i atenció dels riscos i problemes derivats del seu ús. Escriu Josep Ramoneda, tractant aquest tema, que “els individus aïllats ni fan societat ni són capaços d’imposar i defensar els seus drets”[6]. Pel que destaquem algunes qüestions sobre les que hem d’estar pendents, i que hem de treballar:

(1) Sobre com construir la nostra identitat a la xarxa. Sobretot si tenim en compte que estem redifinint aspectes troncals com privacitat i intimitat.

(2) Caldrà definir uns criteris que determinin quins usos tenen un major risc, quins comporten problemes, i quins han de ser entesos a partir del concepte de la dependència.

(3) Compte amb la facilitat per difondre continguts inadequats. Independentment de la seva legalitat. Quin usos són més segurs que d’altres?

(4) Sent conscient dels interessos político-comercials[7] que s’amaguen darrera de tot aquest comerç electrònic i tota la concentració empresarial al voltant d’aquest. I com ens pot afectar a la nostra vida. Escoltant les paraules de Dolors Reig: “Les nostres dades són el petroli del segle XXI[8] ».

Fa temps que alguns professionals que treballem amb ells l’atenció i prevenció del consum de drogues assumim tasques i intervencions relatives als usos que fan de les TIC (en argot: pantalles). I probablement això sigui un error. Es justifica en que les similituds que poden tenir alguns usos problemàtics de les drogues semblen mimetitzar-se en els usos de les pantalles[9]. En qualsevol cas, haver assumit aquest « paper » també ha ajudat a entendre la seva vessant problemàtica. Si bé les preocupacions adultes es simplifiquen bàsicament al voltant de dues grans qüestions -el temps que noies i nois passen es passen navegant per la xarxa; i en la seguretat d’aquesta- la realitat ens ha fet veure que tot plegat és força complexe. Són nombroses les demandes d’assessorament i informació -que no tractament- per aquest tema. Sempre motivades per un adult de referència. I aquí alguns problemes que podem trobar-nos, i indicadors per detectar-los:

LLEUS I/O MODERATS

• Ús abusiu i/o freqüent. Un noi no rendeix a l’IES per passar-se molta estona jugant al Call of Duty.
  Sedentarisme. Una noia demana als pares deixar el bàsquet perquè prefereix estar a casa xatejant.
  Agregar gent desconeguda. Una noia de 15 anys no segueix cap criteri bàsic per acceptar o discriminar invitacions d’amics al Facebook.
• Relacions distorsionades. Un noi força tímid dedica molt més temps en relacionar-se a partir de Whatssapps i Messengers que no pas en el cara-a-cara.
• Pèrdua d’interès per altres activitats. Una noia deixa de fer natació i anglès extraescolar perquè prioritza estar connectada a casa.

IMPORTANTS

• Xantatge a nivell individual; i assetjament. Una noia amenaça a una altra mitjançant el Whatsapp i li demana favors a canvi.
• Assetjament de caire grupal. Un grup del Facebook acaba esdevenint un espai col·lectiu d’insult i/o burla d’una persona en concret.
• Assetjament de caire afectiu o sexual. Un adult que es fa passar per jove, és agregat per una noia de la que treu imatges i dades personals.
• Quedar amb persones desconegudes (sense anar acompanyat). Una noia de 15 anys es troba amb el seu amic virtual sense coneixement dels pares fora de casa seva(del qual desconeix la identitat real).
• Addicció i aïllament. Un noi es passa un temps desproporcionat jugant a un joc en xarxa sense sortir de l’habitació. No va a classe i es queda a casa.[10]

Per prevenir aquestes situacions, alhora que facilitar elements de detecció, deixem un petit grup d’idees elaborades per a mares i pares sobre algunes qüestions bàsiques en relació a la gestió d’internet en l’àmbit domèstic. Queda per un altre article descriure possibles idees per treballar en altres àmbits d’intervenció (ensenyament, oci, etc.):

1. Molts usos de l’ordinador i d’altres productes tecnològics han de donar-se en espais comuns. O almenys, que no afavoreixin l’aïllament.

2. Es poden definir unes normes clares d’ús. I consensuar-les. Prioritzant uns usos davant d’altres, o uns torns d’ús de més prioritat . Per exemple: per treballar abans que per jugar. És bo tenir aquestes normes presents i pactar-les conjuntament. Si cal, poden redactar-se i tenir-les visibles.

3. Cal “controlar” que l’estona que es passa davant d’una pantalla entra dins els límits raonables. Molts problemes atesos denoten que prèviament no hi han hagut lògiques clares de control sobre el temps dedicat al tema.

4. S’han d’afavorir conductes alternatives a les tecnologies (oci, temps lliure, relacions físiques, etc.).

5. Es poden utilitzar “interruptors externs”: filtres de control parental, alarmes, etc. Els sistemes operatius més utilitzats porten sistemes preinstal·lats de control força útils.

6. L’establiment de certs càstigs davant incompliments és educatiu. Sempre i quan parlem de reforçament negatius realistes, i que es compleixin.

7. Cal poder ser capaços d’observar amb discreció. Això és: no espiar converses al Messenger, al Facebook. I respectar la intimitat. Però sent coneixedors dels seus contextos virtuals, els seus espais de relació. Participar-hi amb criteri, etc.

8. Entorn el seu ús cal trasmetre un discurs de responsabilitat, moderació i prudència.

9. Posar especial èmfasi en els “bons usos”. I potenciar-los.

10. Ser conseqüent i intransigent amb pràctiques d’assetjament, descontrol econòmic, etc.