Durant els primers anys de la dècada dels 40, la situació política que vivia el país no va propiciar gens ni mica l’interès polític i social per l’ensenyament musical. Així, l’Escola de Música, amb uns 65 alumnes matriculats, va entrar en un període de crisi: la seu del centre va ser utilitzada per oficines militars, i els professors, amb uns recursos mínims, van aconseguir, no sens problemes, tirar endavant el seu projecte pedagògic.
“Mentre estàvem donant classe vàrem rebre un avís de l’Ajuntament dient que es veien obligats a consentir que l’edifici de l’Escola de Música es converteixi en oficines militars (…) Resultat: Escola tancada i boca closa. Això durà uns quants mesos. Les nostres aules van tornar a quedar desmilitaritzades i amb tota satisfacció reprenguérem la nostra labor pedagògica…Passaren uns mesos més, i vingué altra vegada un cos militar al nostre quarter (…) L’endemà, cada un dels tres pianos de l’Escola era tocat sorollosament per tres filles meves que, fora d’una, les altres no sabien ni una nota de música (…) La nena, que sabia la lliçó, li contestà allò que havia de contestar-li: que eren de famílies pobres, i no tenint piano a casa havien d’estudiar aquí…Aquell cap militar havia d’ ésser una bona persona… Les oficines s’obriren en un altre lloc(…).”
Ibídem
A la dècada del 1944, la normalitat ja havia tornat a l’Escola. Els petits canvis dins la plantilla de professors (en Joaquim Pla va marxar per tal de poder dirigir la Banda Municipal de Burriana, el seu poble natal, ocupant la seva plaça el mestre Felicià Maresma) no van destorbar, gens ni mica, el bon funcionament que aleshores ja formava part del tarannà del centre.
Ja feia uns anys que el mestre Joan B. Lambert (nomenat, l’ any 1940, director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona) havia deixat de ser oficialment el director del nostre centre, encara que continuava sent un important assessor musical.
Cinc anys més tard, l’any 1945, poc després de la seva mort, el càrrec de director li va ser concedit al mestre Josep M. Ruera (sotsdirector fins aleshores, i veritable ànima de l’Escola).
Varen ser, aquells, uns anys tranquils, des del punt de vista acadèmic i pedagògic, malgrat la precària situació econòmica dels professors.
“Actualmente, además de poseer un edificio en estado semiruinoso, tiene unos 80 alumnos, número por completo exagerado para el profesorado de que consta la escuela (…) estos profesores que hasta el año 1936 constaban en la plantilla del ayuntamiento y cobraban su sueldo junto con las compensaciones que normalmente acompañan a los empleados municipales, hoy solo reciben una módica subvención del Ayuntamiento para el mantenimiento de la Escuela (afinación de instrumentos, libros etc.), debiendo sacar su sueldo de la humilde cuota que pagan mensualmente los alumnos.
Creemos francamente que su desinteresada labor, de sobras conocida, así como los años de trabajo que han dedicado a este centro docente, no merece este trato (…).
Marco. La Escuela Municipal de Música. Article publicat a la revista Vallès, núm.460, pàg.2. Granollers.
L’Escola va començar la seva vida acadèmica amb un petit curset preparatori, per tal d’escalfar motors abans de l’inici del que seria el primer curs acadèmic oficial. Aquest curset va començar el dia 2 d’abril del 1928 , i va finalitzar el 6 de juliol, tot coincidint amb les vacances escolars d’estiu, moment en el qual es va poder saber que les matricules havien estat de 50 alumnes i que la nova seu, dues aules de les Escoles Graduades Pereanton, malgrat la compra de dos pianos Izabal, era, d’entrada, insuficient pel desenvolupament futur de l’Escola.
“Ahir a les set de la tarda va celebrar-se a la nostra Escola Municipal l’acte de clausura del curset de tres mesos que ha servit de preparació pel primer curs complert que es començarà el primer d’ octubre d’ enguany “.
Escola Municipal de Música. Clausura del curset preparatori. Article de premsa local publicat al Diari de Granollers, Granollers juliol 1928.
El setembre del 1928 es va inaugurar el curs acadèmic 1928-29, amb una matrícula de 68 alumnes, i amb només dos professors en plantilla, que s’ajudaven mútuament per tal de tirar endavant aquest nou projecte educatiu.
L’Escola, que anava creixent a poc a poc, va convocar durant el seu primer any de vida, unes oposicions per cobrir, primer, la plaça de professor de clarinet -saxofon (concedida al mestre Joaquim Pla) i, poc desprès, la de violí, guanyada pel mestre Joan Coll.
Durant l’ any 1929, les matrícules de l’Escola van arribar a 78, i el nombre de professors es va veure incrementat en dos més, en ser convocades les oposicions per cobrir les places d’instruments alts i baixos de metall (atorgades als mestres Joan Godo i Tomàs i Àngel Viñolas i Ridorsa).
A finals d’aquell mateix any, s’atorgà la plaça de director interí de l’Escola al mestre Joan B. Lambert, i de sotsdirector, al mestre Josep M. Ruera.
