Segon aniversari de la guerra d’Ucraïna. Declaració conjunta de Mayors for Peace i entrevista a Alexander Banchs, estudiant de medicina i voluntari a un hospital d’Ucraïna

Set-cents trenta dies de sang, mort i destrucció envolten el segon aniversari de la guerra entre Rússia i Ucraïna. Entrem al tercer any i la guerra continua colpejant Ucraïna i, alhora, amenaçant la pau i la seguretat mundial.

Des de la Xarxa d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau, en representació dels governs locals i regionals compromesos amb la defensa de la pau a les nostres ciutats i més enllà, demanem la fi de les hostilitats, el respecte al dret internacional i el compromís amb el diàleg, la cooperació i la diplomàcia per garantir una resolució pacífica del conflicte.

Expressem la nostra preocupació per l’amenaça russa a recórrer a les armes nuclears. Un atac nuclear tindria unes conseqüències catastròfiques per a la humanitat i el planeta. Recordem que, actualment, no existeix un sistema sanitari capaç de respondre i ajudar als supervivents en cas d’un atac nuclear. 

D’acord amb les observacions del secretari general de l’ONU: “En el món convuls actual, construir la pau és un acte conscient, audaç i fins i tot radical. És la responsabilitat més gran de la humanitat.”

Llegeix la declaració conjunta aquí: https://www.mayorsforpeace.org/wp-content/uploads/2024/file-2402-MfP_Joint_Appeal_Feb_2024_E.pdf

Cap història de pau ha de quedar silenciada. Per aquest motiu, ens agradaria commemorar el segon aniversari de la guerra entre Rússia i Ucraïna amb les paraules d’un jove estudiant de medicina que ha passat uns mesos fent de voluntari en un hospital d’Ucraïna. Aquesta entrevista descriu la seva experiència a Ucraïna, però la seva història podria reflectir la vida quotidiana de qualsevol altre hospital que operi sota un entorn de violència i conflicte.

ENTREVISTA

La guerra vista amb altres ulls
Una entrevista a Alexander Banchs

El seu nom és Alexander Banchs, un estudiant de vint-i-tres anys que viu a Chicago i passa els estius en un municipi prop de Barcelona, d’on prové la seva família. Acaba de tornar d’Ucraïna on ha passat quatre mesos en un hospital de Dnipró, netejant ferides i ajudant a l’equip mèdic durant les operacions quirúrgiques.

Alexander, què et va motivar a anar de voluntari a Ucraïna?
La raó principal va ser que volia una experiència única i que em donés l’oportunitat d’ajudar als altres. Quan vaig acabar els estudis, tenia tot un any abans d’entrar a estudiar medicina i veia que la guerra a Ucraïna continuava endavant sense que es pogués veure cap mena de final. Vaig pensar que ajudar als altres, encara que fos en un entorn perillós, era el que havia de fer.

A quines localitats vas treballar?
Vaig treballar en dues ciutats diferents. Quan vaig arribar, vaig passar prop d’un mes a la ciutat cultural de Lviv, situada prop de la frontera polonesa. Allà vaig treballar en un centre de rehabilitació mèdica, on vaig passar el meu temps en el departament d’ortopèdia.

Tinc bons records de la ciutat. Quan vaig arribar, esperava trobar-me una ciutat militar amb soldats i camions patrullant per tot arreu, però no va ser així. La vida continuava funcionant amb normalitat. La gent, sobretot els joves, feien tot el possible perquè la guerra no afectés les seves vides. Lviv era considerada una ciutat segura, especialment per a la població més jove, ja que els atacs es produïen amb menys freqüència que en altres zones.

Un mes després d’estar a Lviv, em van oferir treballar al departament d’anestèsia d’un hospital als afores de Dnipró. A la ciutat, les sirenes d’alerta sonaven més sovint i els atacs eren molt més freqüents. Així i tot, la gent intentava continuar amb normalitat la seva vida, però no sempre s’aconseguia.

Abans de la guerra, l’hospital on vaig treballar estava en desús i l’edifici havia de ser derruït. El govern va decidir posposar la demolició, a causa del nombre de soldats ferits que arribaven a la ciutat. L’equip mèdic militar va ocupar el departament de ginecologia de la planta superior per tractar els ferits. La resta de pisos els van deixar per tractar la població civil. Prop de la línia de front, la gestió mèdica es tracta de manera diferent. Els hospitals es tornen més militars. Són, bàsicament, hospitals civils convertits en instal·lacions militars. Per culpa de la guerra, el personal mèdic, que abans era civil, ara pertany a l’exèrcit. Han de portar uniforme militar, complir ordres i viure amb la por constant de ser reubicats a llocs molt perillosos.

Les habitacions dels pacients eren petites, amb cinc o sis llits a cadascuna, i sempre feia mala olor a causa de les olors corporals i la manca de ventilació. L’equipament mèdic de l’hospital era tan antic que semblava que hagués d’estar exposat en un museu. Així i tot, l’equipament s’havia d’utilitzar per poder oferir l’atenció mèdica que es necessitava.

A banda de l’antiguitat de les instal·lacions i les màquines, l’equip mèdic se les veia magres amb els subministraments i havien de reutilitzar el material d’un sol ús, sovint més d’una vegada. No es tirava res. Els subministraments mèdics eren escassos i els medicaments arribaven en tots els idiomes, cosa que dificultava la feina.

Al voltant del 80-85% dels ferits que rebíem a l’hospital eren per causa de metralla. Quan l’artilleria explota, aquesta dispara fragments de metall a tot arreu. He vist com el tros de metralla més gran pot causar una gran ferida, esquinçant gairebé tota l’espatlla, sense provocar la mort. Però, també he vist com el tros més petit i insignificant, de la mida d’un gra d’arròs, pot perforar els pulmons i causar la mort.

Tampoc podem oblidar els camps de mines. Ucraïna està altament contaminada amb mines antipersones i restes explosives de guerra de l’anterior conflicte armat. Constitueixen una amenaça mortal, especialment per a la població civil. El gran nombre d’amputacions que provoquen és sorprenent.

Has viscut alguna situació perillosa mentre treballaves a Dnipró?

Els hospitals han estat atacats des de l’inici de la guerra, per la qual cosa treballar en instal·lacions mèdiques sempre comporta riscos. Fa dos mesos, els russos van dur a terme un gran atac a la ciutat i van colpejar el centre comercial i l’hospital, destruint la sala de maternitat. Per sort, l’equip mèdic no va sortir malferit.

Recordo un altre dia que em trobava al quiròfan a mig matí i, de sobte, es va sentir un soroll intens i fort. Semblava com si estiguessin arrossegant una cadira per la sala de dalt de l’hospital (cosa que era impossible perquè jo estava a la planta superior i no hi havia cap sala per sobre nostre). Era un míssil que havia passat per sobre i havia colpejat uns apartaments no gaire lluny de l’hospital.

Els ciutadans en situacions com aquesta no poden fer gaire cosa. Només desitjar no estar en el lloc equivocat quan plouen míssils. Mai sabíem on caurien. Quan hi havia un impacte, els ferits es portaven a l’hospital, la gent netejava les destrosses i continuava treballant i amb la seva vida diària.

Tens alguna història d’esperança?

L’experiència més memorable que vaig tenir va ser amb un pacient que va trepitjar una mina terrestre. Li havien amputat la cama dreta i el braç esquerre i tenia ferides greus a la seva cama esquerra. A més, també li faltaven alguns dits de la mà dreta. Mentre li curava les ferides, em va sentir parlar en anglès i es va sorprendre molt. No vam poder comunicar-nos en absolut, ja que no parlava anglès, però quan vaig acabar el tractament i el vaig embenar, em va fer un senyal de pau amb els dos dits que li quedaven a la seva única mà, com a gratitud. Va ser un moment que mai oblidaré. Em va sorprendre que, tot i el que estava patint, encara tingués un somriure a la cara.

Quin és el sentiment als carrers?

Els ucraïnesos viuen amb por i els preocupa què els hi passarà si perden la guerra. Estan molt agraïts per l’ajut internacional, encara que temen que aquest ajut se’ls hi acabi algun dia. Tot i que estan envoltats de destrucció, intenten portar una vida normal. El flux d’aliments i subministraments bàsics és constant i es pot trobar gairebé de tot al supermercat. Els joves es reuneixen a les cafeteries, els treballadors van a la seva feina i els estudiants van a l’escola. Però hi ha alguna cosa que, molt sovint, els recorda la guerra: les sirenes aèries. Sonen tantes vegades que la majoria dels ciutadans han après a ignorar-les. Només les escoles interrompen les seves lliçons unes quantes vegades al dia per amagar-se al soterrani. Com poden aquests nens i nenes tenir una educació adequada si estan constantment condicionats pels possibles atacs?

Com descriu la seva experiència a Ucraïna?

Ha estat una experiència que m’ha transformat i m’ha mostrat com vull viure un cop acabi els estudis de medicina. Crec que he après molt sobre medicina durant aquesta experiència. Em van ensenyar a intubar i administrar medicaments perillosos que, per exemple, als Estats Units trigaria de 5 a 6 anys abans m’ho deixessin fer. No estic segur de quin tipus de metge vull ser encara, però sé que vull viatjar pel món i ajudar a aquells que ho necessiten.

Com descriuria la situació a Ucraïna en una paraula?

Desesperada